¡Noies a la (altra) sala!

El Mundial femení de França va començar anant de futbol, però va acabar en una fita de la rebel·lió femenina contra la desigualtat de gènere i les exclusions. La desfilada triomfal de l’equip nord-americà a Broodway va emular lad’Eisenhower  després de guanyar la Segona Guerra Mundial. I va ser aprofitat per les campiones per llançar un enèrgic missatge a favor de l’equiparació salarial entre homes i dones. Va constituir a més un gol per l’escaire de tot el que representen les marranades de Trump (en clar fora de joc respecte a les jugadores) contra les minories i els immigrants.

Com a bomba pacífica i civil ha sigut similar a la protesta llegendària contra el racisme que van fer des del podi de Mèxic-68 els atletes Tommie Smith i John Carlos. Si allò va propiciar que la segregació racial mai tornés a ser el que era, això d’ara consolida la lluita contra el sexisme i proclama que ja no té marxa enrere.

Resulta curiós que aquesta magnífica aliança entre la política i l’esport es produeixi des del futbol femení i quan encara no sabem si el seu actual ‘boom’ es quedarà en bombolla temporal o creixerà mundialment per sempre. Perquè molts pensen que el futbol femení és atractiu, però que no és el mateix que el masculí. Que el seu llançament i creixement actual és artificial (a través del màrqueting televisiu i una ràpida professionalització i fabricació d’estrelles per als àlbums de cromos) quan encara no té l’amplísima base espontània de pràctica de carrer i col·legial que va impulsar fins a l’èxit el futbol dels homes.

Que la biologia determina objectivament que sigui diferent en contundència, força i contacte físic (tres elements bàsics d’aquest esport). Els qui pensen això consideren que pot arrelar i triomfar, però sempre serà una altra cosa. I això per molt que les noies també escupin sobre el camp, expulsin els mocs sense mocador o celebrin els gols adoptant l’actitud de l’arquer (tot i que elles no es treuen la samarreta), remarcant que són una imitació però no una cosa genuïna o idèntica. Tot té la seva plasmació més clara en què fins ara, per aquesta mateixa raó de la diferència biològica, hi ha molt poc esport jugat o competit de forma mixta, en peu d’igualtat, entre noies i nois. 

De moment hi ha altres diferències que semblen més circumstancials. En el futbol femení hi ha molt més predomini de raça blanca i asiàtica que en el masculí, potser perquè Europa, Àsia i Amèrica del Nord van per davant. L’Àfrica i Amèrica Llatina, els continents que actualment subministren més carn de canó al masculí, semblen una mica endarrerides.

Blanques de classe mitjana

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El mateix aspecte físic de les noies de l’equip dels EUA respon bastant a la imatge de les estudiants blanques de classe mitjana, mentre que en el futbol dels homes predomina més aviat la tipologia física dels qui semblen procedir de capes humils. Són, ho remarco, impressions. El mateix que la idea que l’equiparació salarial que reclamen les futbolistes americanes no és exactament igual a la que s’exigeix amb tota justícia per a la indústria, els serveis o les tasques professionals que deriven d’elements de coneixement. Al món de l’espectacle, que és del que en definitiva es tracta, la cotització depèn del rendiment econòmic individual de cada un i dels prestigis justos o injustos. Això passa al món dels homes: no guanyen el mateix per la mateixa feina els futbolistes del Barça que els del Sabadell.

Tot és encara molt discutible. Els debats i les experiències aniran aclarint i perfilant les coses. Però el que no és discutible és que són positius no només l’existència del futbol femení, sigui o no el mateix que el masculí, sinó també la seva contribució al final de la desigualtat de gènere i el seu compromís contra tota mena d’exclusions, tal com ho va formular perfectament la seva figura, Megan Rapinoe. I que aquesta activitat traslladi la dona dels dubtosos llocs en els quals fins ara semblava confinada (allò de “¡Noies, a la sala!”) a la sala d’honor del protagonisme social en la lluita en defensa de la dignitat, la igualtat i la fraternitat.