Anar al contingut

Els judicis del procés

El relat i els jutges

El relat i els jutges

Jordi Nieva Fenoll

A Europa el tema català es tracta amb certa indiferència, però el corrent d'opinió en els mitjans, sobretot progressistes, és que els tribunals espanyols s'estan excedint

Una de les coses que van fer millor els independentistes abans de l’octubre del 2017 va ser crear el que actualment es diu un ‘relat’. Consisteix en l’elaboració d’una història convincent que persuadeixi a propis i estranys, especialment a aquests últims, ja que els primers venen convençuts per defecte, sense pensar-s’ho dos cops. Amb això s’aconsegueix generar una atmosfera general que el defensat o reclamat no és il·legítim, per generar més fervor entre els partidaris, respecte en els indiferents i certa inseguretat en els adversos.

El relat independentista va consistir, bàsicament, a crear la imatge que Espanya no és un país autènticament democràtic. Sí formalment, però no pel que fa a les mentalitats de la gent, incloent-hi els càrrecs públics. D’aquesta manera es va fer pensar que les autoritats espanyoles farien qualsevol cosa en defensa de la unitat de la pàtria, i per a això es van posar en solfa els incompliments econòmics derivats de l’Estatut de Catalunya del 2006, les imprudents declaracions públiques de diversos personatges i mitjans espanyols sobre la immersió lingüística i, en general, sobre l’ús públic de la llengua catalana.

Davant de l’opinió pública internacional

L’entossudiment públic de Mariano Rajoy a negociar –que pel que sembla no era tan exagerat en privat– era gasolina per al relat. L’actuació policial de l’1-O i l’inesperat discurs del rei Felip VI el 3-O no van fer més que arrodonir el relat a ulls de moltíssimes persones no independentistes, i fins i tot en certa mesura davant de l’opinió pública internacional. Resulta sorprenent, però bona part del relat independentista va ser creat per actors inequívocament espanyolistes.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

No obstant, aquest relat ha anat caient a trossos des del 27 d’octubre del 2017. El relat anterior no s’aguanta si els polítics que el defensen declaren la independència i, tot seguit, no intenten prendre el poder, sinó que l’entreguen ipso facto sense discussió a les autoritats espanyoles. Tampoc es ven gaire bé la imatge de triomf –o almenys d’esperança– des de l’exili per part dels que només encadenen ‘performances’ ineficients, repetint reiteradament hi apareixerà però al final, no. Tampoc els relats que arriben des de la presó, alguns veritablement carregats de bones intencions, semblen estar defensant el relat principal.

Mentrestant, s’ha posat en marxa un altre relat que sí està tenint èxit, almenys de moment, però que pot caure en qualsevol moment. En la majoria de mitjans de comunicació espanyols s’ha imposat el relat de la rebel·lió, que la fiscalia ha defensat amb gran obstinació. La conseqüència és que en la societat espanyola està molt estesa la idea que la sentència del Tribunal Suprem serà dura. I, novament, són els contraris els que subministren combustible al relat. Cada mobilització independentista no estrictament pacífica, o cada comentari imprudent dels acusats és immediatament sobredimensionat per assentar la teoria del cop d’Estat. Igual que alguns missatges que venen de Waterloo, ja que l’aspirant a presentar-se com a pacífic llibertador acaba sent descrit com un grotesc malfactor. Em temo que aquesta desorientació i malaptesa de la política de comunicació espanyola prèvia al 27 d’octubre s’ha instal·lat des de fa temps en el sector independentista.

Un relat com a postveritat

La pregunta és si els relats influeixen en els jutges. No hauria de ser així, perquè un relat acostuma a ser el que ara es diu una postveritat, és a dir, una mentida, i els jutges n’haurien de ser conscients. Ni a Catalunya hi va haver un cop d’Estat, ni Espanya és una dictadura, ni a Waterloo hi ha un Consell de la República ni res que sigui mínimament eficient. Però els jutges no sempre són conseqüents amb aquestes realitats i, tot i que sigui indirectament, els relats els influeixen.

A Europa el tema català es tracta amb certa indiferència, però el corrent d’opinió –en els mitjans progressistes sobretot– és que els tribunals espanyols s’estan excedint. No capten la noció de rebel·lió sense violència, ni tampoc per què uns polítics estan presos per haver organitzat un referèndum inefectiu. No dubto que això va influir en les decisions dels jutges belgues i alemanys.

¿Influirà en els jutges espanyols i europeus el relat de bona part de la premsa espanyola? Qui sap. Amb tot, és bo saber que llegir quotidianament premsa estrangera és un remei infal·lible contra les postveritats nacionals.