El nou Lliure demana a crits un nou TNC

Juan Carlos Martel, el nou director del teatre Lliure, ha presentat una programació que canvia les normes del que venia sent el teatre públic a Catalunya: no hi ha clàssics, no hi ha actors ni actrius consagrats, ni creadors de llarga trajectòria. El que hi ha són artistes joves, sobretot companyies, tant de fora com de casa i també molt risc. Cal remarcar l’interès per apropar el públic jove al teatre, que és una de les tasques cabdals que ha de fer el teatre públic. Sobretot, tenint en compte que la mitjana d’edat de les nostres platees és cada vegada més elevada.

Durant molts anys les programacions del Lliure i del Tnc semblaven bessones. En ambdós teatres es podien veure clàssics protagonitzats per grans actors i grans directors. També n’hi havia d’escrits per autors internacionals vius, però només de tant en tant. I la presència de la dramatúrgia contemporània catalana era, sent generosos, puntual. La nova programació del Lliure s’ha apartat d’aquesta línia d’espectacles intercanviables, però, no s’ha desempallegat d’una de les característiques de l’Era Pasqual: de moment, no sembla que tingui massa interès en el teatre de text.

Espais de precarietat i alternatius

De fet, la situació de l’autor català contemporani a Catalunya és, com a mínim, preocupant. Si fa anys semblava que l’onada de dramatúrgia era imparable, ara estem estancats. La meva generació no ha pogut consolidar-se i els dramaturgs joves (d’entre 20 i 40) no han pogut treure el cap exceptuant t espais de precarietat i alternatius. Ja fa uns quants anys que sembla que l’interès dels teatres de Barcelona per la dramatúrgia catalana contemporània no va en augment, sinó tot el contrari.

Madrid ja fa unes quantes temporades que ens està passant la mà per la cara en aquest sentit. És un fet que els autors catalans estrenem més allà que aquí i no és casual que els darrers èxits comercials de la cartellera madrilenya siguin, curiosament, d’autors catalans: Jordi Galceran, Jordi Vallejo, Jordi Casanovas o Guillem Clua han rebentat taquilles amb les seves obres.

A banda d’això, Madrid està fent els deures amb els seus propis dramaturgs. Fa deu anys la presència d’autors espanyols contemporanis a la cartellera era poc freqüent i ara, en canvi, tots els teatres (públics, privats i alternatius) els programen amb regularitat. Noms com Alberto Conejero, Pablo Messiez, Antonio Rojano, Lucía Carballal, Denise Despeyroux, Pilar G. Almansa i molts més signen espectacles a teatres públics (Centro Dramático Nacional, Teatro Español, Teatros del Canal, Teatro de la Zarzuela, Teatro de la Comedia...) i també són garantia de grans èxits de taquilla al teatre privat. La indústria madrilenya ha entès que els autors són un valor indiscutible, de present i de futur, i actuen en conseqüència.

El repte de la nova direcció del TNC

Mentre Madrid vivia aquest canvi de paradigma pel que fa a l’autoria contemporània, al TNC s’ha promocionat un número molt limitat d’autors i tots d’una estètica molt determinada. Albertí, però, ha fet una tasca excel·lent pel que fa a la publicació de textos. S’han publicat volums amb les obres completes de Josep Maria Miró, Josep Maria Benet i Jornet, Victòria Szpunberg o jo mateixa, i se’n publicaran molts més. Però tot i algunes petites victòries, és evident que la situació de la dramatúrgia catalana contemporània al nostre país, dista molt de ser òptima.

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

La nova direcció del TNC (Albertí té contracte fins la temporada 2020-2021)  haurà de posar-se les piles i programar mirant de reüll la programació del nou Lliure, aprenent dels seus encerts, però evitant caure en la temptació de tornar a fer una programació intercanviable. El nou TNC haurà de definir-se de nou, preguntar-se quina funció ha de complir per al país i aportar allò que no aporten els altres. Una de les màximes prioritats d’un teatre com el TNC, un teatre públic d’un país sense Estat, hauria de ser preservar, fomentar i ampliar el patrimoni cultural dels seus autors dramàtics de manera extensiva i no limitada com s’ha fet fins ara. I no estem parlant d’un patrimoni qualsevol. El teatre català contemporani té un valor excepcional a la resta del món. Per tot arreu es fan estudis sobre la dramatúrgia catalana actual, i els nostres autors estrenen internacionalment i amb èxit.

Els temps han canviat, i amb ells, el públic també. El Lliure ho ha entès i ha sacsejat el teatre de dalt a baix, amb un canvi generacional, femení i plural. És una gran notícia que tinguem un nou Teatre Lliure. Ara, però, si volem que la nostra dramatúrgia sigui referència arreu del món, també caldrà un nou TNC.