Deslleialtat

Tan aviat Iceta va fer saber que Sánchez comptava amb ell per a la presidència del Senat, va comunicar la proposta a Torrent i, després, a Torra. En les dues trobades va regnar la cordialitat. No hi hauria problemes. Després van arribar els sacs de retrets habituals. Fins i tot, oh sorpresa, l’acusació d’haver assumit la possibilitat d’aquest càrrec sense haver-ho comunicat prèviament. Ja ho sabem, la tradicional divergència independentista entre el discurs privat i el públic. Trencar o plantejar-se trencar els pactes acordats s’està convertint en una senya d’identitat. Des de l’ajuntament de Santa Coloma de Farners fins a la Diputació de Barcelona. Sembla que l’esperit volàtil d’ERC  (també es podria anomenar deslleial), d’infaust record durant el tripartit, ha encomanat tot el sobiranisme.

Quan s’acusa Sánchez de no voler pactar amb l’independentisme i, per tant, desdenyar aquesta multitud de catalans que representa, es podria reflexionar sobre la confiança que generen els seus líders. Més enllà de les banderes, els polítics són persones. Impossible construir un espai de diàleg sense una mínima lleialtat a la paraula dita.