L'estratègia del partit taronja

Emprenya, que alguna cosa queda

El 'pollastre' a propòsit de la manifestació de l'Orgull per la fustigació que van patir els seus representants és el penúltim episodi de l'espiral de sobreactuació emmurriada de Ciutadans

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp48963055 soc190706194951

zentauroepp48963055 soc190706194951 / JJ Guillen

Quan algú s’emprenya cada cinc minuts i veu enemics sota les pedres, hi ha dues opcions: que estigui envoltat o que estigui paranoic. Amb el mateix pesar que es preguntava el protagonista de 'Conversación en la catedral’ quan es va espatllar el Perú, no puc precisar a partir de quin moment Ciutadans va emprendre la carrera per convertir-se en el partit més aspre, amb permís de Vox. Política tòxica. Emprenya, que alguna cosa queda.

Notícies relacionades

No dic jo que Ciutadans no tingui arguments per plantar cara a l’independentisme català més obtús ni per denunciar el que considerin oportú sobre com exerceix el poder el nacionalisme basc, per citar-ne un altre exemple. O per malparlar de Sánchez  si creuen que va instrumentalitzar en el seu profit la moció de censura; o per donar-li la batalla al PP pel lideratge de la dreta. Tenen tota la legitimitat per fer-ho. Però ja no sé si són socialdemòcrates –no, clarament no–, liberals, cavernaris o migpensionistes. I tampoc sé què busquen amb aquesta actitud permanent entre víctimes i reina ofesa. Perquè jo diria que la política és una mica més que donar veus i jugar a la contra; ¿on és el 'jogo bonito' per seduir el personal? I sobretot: ¿on és el respecte als electors –votin qui votin– quan s’intenta camuflar la connivència amb Vox per tocar poder?

Jo no soc psicòleg, però la fugida cap endavant del nucli dirigent de Ciutadans, cada vegada més malcarat, recorda la rebequeria d’un nen quan l’han agafat en una mentida  i ho nega amb grans escarafalls. El 'pollastre' a propòsit de la manifestació de l’Orgull a Madrid per la fustigació que van patir els representants de Ciutadans és el penúltim –perquè n’hi haurà més– episodi d’aquesta espiral de sobreactuació emmurriada. Que consti que jo hi era, en meitat de l’embolic, i que no aplaudeixo en absolut la cridòria o la seguda que els va obligar a sortir cames ajudeu-me. I de fet, hi va haver persones que sense alçar tant la veu van retreure la seva conducta als busca-raons. A cada un el que li toca. Però d’aquí a responsabilitzar el ministre de l’Interior per una suposada –i falsa– crida a l’assetjament, o criticar la Policia Nacional per un presumpte –i fals– abandonament de funcions... hi ha un bon tros. I, sincerament, no cola. Si existís un Oscar al partit més antipàtic, crec que Ciutadans –els seus dirigents– estarien a punt de conquistar Hollywood.