El pacte de la Diputació de Barcelona

L’alcaldessa de l’Hospitalet, la socialista Núria Marín, serà la presidenta de la Diputació de Barcelona després que el PSC i Junts per Catalunya arribessin a un acord de govern d’aquesta institució. El pacte ha causat un gran ressentiment en l’altre gran partit independentista, ERC, que aspirava a un acord amb comuns i JxCat i que pateix un altre gran revés a Barcelona després de perdre l’alcaldia de Barcelona a causa d’un acord entre Ada Colau i Jaume Collboni amb el recolzament de Manuel Valls. Immersos els dos grans partits independentistes gairebé diàriament en gresques, l’estabilitat del Govern de Quim Torra està en dubte.

Crida l’atenció el pacte entre postconvergents i socialistes, atesa l’actitud de JxCat de mantenir aïllats els socialistes pel seu recolzament en el seu moment a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya. Però el valor de l’acord rau en el fet que els dos partits han sabut negociar un pacte que prioritza les polítiques que són pròpies de la Diputació i defuig assumptes generals que bloquegen l’acció política. Pactes transversals com el de la Diputació (o el de l’ajuntament de Sant Cugat, on PSC, ERC i la CUP es van posar d’acord) són necessaris per trencar la divisió per blocs. Catalunya necessita partits capaços de governar en tots els àmbits de l’administració, i amb la pluralitat del mapa polític això comporta negociar i pactar. La proliferació de línies vermelles tan sols porta a la inacció política i el bloqueig institucional, i amenaça la convivència.