Tintín a Alsàcia

Em va semblar formidable que, acabada de proclamar la república en divendres, Puigdemont convoqués els consellers dilluns als despatxos mentre ell ja estava a Brussel·les veient jugar el Girona per la tele. I encara millor que faltés a la seva paraula de boy scout de tornar –miles gloriosus– a la seva terra després de les eleccions del 17.  I avui trobo genial que dimarts passat el molt murri tornés a defraudar la seva clientela desplaçada fins a Estraburg –que sempre el comprèn– argumentant que podria enganxar-lo la molt ‘borrellesca’ gendarmeria francesa i això seria molt dolent per a la causa. La suma d’aquests tres moments defineixen la condició del personatge: un total desvergonyiment de mentida i somieig.

L’alsacià ‘dia D, hora H’, Puigdemont va excusar la seva incompareixença esgrimint les lleis vigents, extrem que no se li va acudir calibrar durant els dubtes de Hamlet de pastorets sobre si convocar eleccions –facultat de què disposava– o acollir-se a la condició d’heroi per un dia mentre empaquetava camises, corbates i gavanys d’hivern per a la seva fugida a Ítaca.

Tan bon punt va arribar al fred, li va faltar temps per confessar que s’imaginava Europa molt més gran, rica, lliure, desvetllada i feliç, al no celebrar ni déu les seves trapelleries, excepte algun nebot segon d’una cunyada carnal d’algú molt pròxim a un parlamentari molt enrotllat de Xipre, per exemple.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Avui, Europa nega pa i sal a tres diputats elegits legalíssimament en un petit llogarret catalano-hispano-europeu. Tant de bo que les mil argúcies de Boye –ratolí burxant entre els forats del gruyère–, així com  les multitudinàries peregrinacions postconvergents als sants llocs, puguin contribuir a corregir el que s’ha de corregir a Espanya i a Europa; però, encara així, em costaria felicitar aquest col·lectiu religiosament orgullós de representar “el més millor” de la Catalunya autèntica, i, en conseqüència, a sentir-se moralment superiors a la meitat més un dels seus compatriotes, paraula desagradable. No practiquen la democràcia que exigeixen; viuen més enllà d’ella. El més greu és que les seves psicodèliques certeses han anat elaborant un laberint retòric, cantinflesc, en què sempre s’acaba apel·lant, no dialècticament, a la intrínseca maldat espanyola i al fatal 1-O.

Si un mal dia el diable es creués al seu camí sembrant alguna ombra de dubte raonable en les seves ànimes grogues, correrien a endollar TV-3 per proveir-se combustible i... tornarien a fer-ho.