El dret a irritar-se i el just càlcul dels inconvenients

La paciència de l’usuari del metro afectat per obres s’esgota molt més de pressa quan està atabalat per unes temperatures insuportables. Obres, retards en el servei, tràfec infernal de connexions en superfícies i sol immisericordiós formen una combinació molt propícia per fer aflorar el dret a la irritació de tot barceloní que no aspiri a la santedat. Els factors del memorial de greuges es complementen amb dos més: la sensació crònica que la informació de les anomalies en el servei mai és del tot satisfactòria per al client i la sospita que el càlcul dels inconvenients ha quedat curt per part de la companyia.

El canvi de rails en un tram de la línia 1 del metro és una obra imprescindible que cap autoritat s’atreviria a ajornar per evidents motius de seguretat i que ningú gosaria retardar malgrat les moltes dificultats que es poguessin preveure durant les obres. El conflicte no és, doncs, la conveniència dels treballs sinó en l’adequació de les alternatives previstes per pal·liar l’empipament. El primer dia de queixes, un responsable de la companyia va sortir a dir que era impossible efectuar la connexió entre l’estació del Clot i la del Fondo amb un sol bus llançadora, que s’havia de fer en dos trajectes que s’enllacen després d’una caminada de 15 minuts, perquè la gran diferència de capacitat entre els 1.000 usuaris d’un comboi de metro i els 200 d’un autobús implicaria la sortida d’un vehicle cada 30 segons i això no podia ser.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La canícula no és responsabilitat de l’empresa, tot i que amb major o menor intensitat se succeeix cada any entre el juliol i el setembre. No obstant, el portaveu hauria d’haver-se estalviat el concepte “impossible” associat a una obra de 20 milions d’euros i dirigit a les desenes de milers d’usuaris diàriament condemnats a l’acalorament. La fase del treball nocturn no podia mantenir-se per més temps perquè el final de les obres apressava, això s’entén; tot i que en lloc de tancar nou estacions de cop es podria haver fet en dos trams, disminuint no només el volum de passatgers afectats, sinó també la durada dels trajectes amb autobús. De totes maneres, Barcelona té experiència sobrada en obres d’aquest tipus perquè en aquesta ocasió la logística hagi despertat tanta protesta.

L’usuari es queixa, de natural, davant de qualsevol alteració del servei i sempre considera que la informació oferta i l’acompanyament pel trajecte alternatiu és insuficient. Aquesta és una reacció clàssica i comprensible que no pot sorprendre l’empresa. La millor informació possible no s’estalviaria la crítica, perquè aquesta és una expressió del dret a la impaciència. Una espècie d’alliberament per la incomoditat soferta. Això passa a la línia vermella del metro, això i que a l’operació potser li ha faltat el lideratge polític per a l’ocasió. La presidenta de la companyia va saltar del tren abans d’hora, quan es va veure fora de la llista electoral.