Esperant Puigdemont

VLADÍMIR: Llavors, ¿marxem?

ESTRAGÓ: Marxem.

(No es mouen. TELÓ)

Vladímir i Estragó esperen al costat d’un arbre al peu del camí. Per la seva vestimenta, semblen un parell de rodamons. No sabem res de Godot, l’home que esperen. No sabem qui és, ni per què l’esperen, ni per què es retarda, ni d’on ve. Ni tan sols si arribarà. Esperant Godot, de Samuel Beckett, és un cim del teatre de l’absurd. Vladímir i Estragó, condemnats a una espera eterna i vana. Una existència sense sentit.

Puigdemont no és Godot, tot i que també sol fer-se esperar en va. Aquest dimarts, a Estrasburg, no va ser la primera vegada. El 30 d’octubre del 2017 tampoc va arribar a la cita. "Demà, tothom als despatxos", havia ordenat la vigília als seus consellers. Un parell d’hores després, ell fugia a l’estranger. Només Rull va complir, per després autoflagel·lar-se: passerell, passerell. El verb de Puigdemont tampoc es va fer carn després de les eleccions del 2017, malgrat que el seu ham electoral va ser la promesa/desafiament de tornar a Catalunya.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Res sabem de Godot. De Puigdemont sí que en tenim coneixement. L’expresident està buscat per la justícia i no acudeix a les seves cites perquè tem ser detingut. ¿Per què convoca els seus fins i tot sabent que no hi assistirà? Puigdemont necessita remarcar la seva existència, gesticular sense pausa per evitar caure en el pou de l’oblit. Els adversaris no només sotgen ERC, també sovintegen en el PDECat. La seva circumstància és molt diferent de la dels presos. La seva aparent llibertat és il·lusòria: viu reclòs en una gàbia de vidre. Però sap, com remarca Paluzie (ANC), que la seva gent “és obedient, de vegades més del que ho hauria de ser: se’ls diu que hi vagin, i hi van”.

Euroescepticisme

Puigdemont necessita aquesta agitació permanent. Si deixa de bracejar, s’enfonsarà. Ja no se’n deslliura ni Europa, fins ahir edèn de la llibertat. "Aquesta Europa no ens interessa", va clamar quan el Tribunal de la UE li va tancar les portes de l’Eurocambra. A aquella hora, no havia rebut encara la pitjor notícia: Borrell, cap de la diplomàcia europea. Borrell, Mogherini, Ashton..., què hi fa. La UE mai va obrir els braços a la secessió catalana, malgrat la salmòdia espiritista. Però Borrell és rebut per Puigdemont com un relló de càstig que podria accelerar el seu euroescepticisme. ¿Continuaran esperant llavors Vladímir i Estragó?