Catalunya abandonada
Les veus del foc
fotonoticia 20190701123222 640
Les veus del foc ens arriben de molt lluny. Paratges oblidats, desmemoria de tants recons de país. No en reconeixem els accents. S’expressen amb paraules que ens resulten noves, velles com són, de tant poc que les escoltem. Gairebé no se senten a la ràdio i a la televisió. Com si el món rural fos exòtic. No els coneixem. ¿Com podem estimar allò que ens resulta aliè? De cop, l’angoixa que omple les seves veus ens fa despertar del son de la indiferència, atrafegats com estem sempre per una velocitat tan inútil com urbana. I ens neix el desig momentani d’ajudar. Ens sentim culpables de l’abandonament anímic on els hem instal·lat, com si no existissin.
El camp, pura reserva per visitar un diumenge perdut. Fa dies que són per tot. A les xarxes, als diaris, les ràdios i les televisions. Les veus del foc són les veus de la desesperació. Els bens, tots els animals, els fems, la granja, la terra, els arbres, les eines, els boscos, l’incendi que crema sense control hectàrees i més hectàrees de vida, l’explotació, les altes temperatures, la sequera, els bombers extenuats, perimetrar, que els deixin segar de nit o altrament ho perdran tot, que són els pagesos i els ramaders els que coneixen la zona, que poden ajudar els bombers i després, el no res, la desolació i l’oblit.
Les veus dels foc tornaran a dir-nos que els incendis de l’estiu s’apaguen a l’hivern. I fa anys i panys que ho sento a cada foc, com si fos nou. I que els boscos estan bruts. Que ara demanaran que es declari zona catastròfica i que arribin les ajudes, que estan deixats de la mà de déu, abandonats; la despoblació. Els alcaldes s’ajuntaran per tenir més força. I tot pot tornar-se a repetir. El món rural no ens ha de ser aliè. És nostre i no hem de permetre que desaparegui. L’hem de fer present. L’hem d’ajudar a crear el seu propi futur. Cal que les veus del foc ens encenguin el desig de cohesió, l’ànima de la unitat. La Catalunya buida ens hauria d’haver omplert el sac de la vergonya.
