Anar al contingut

El Hollywood daurat

La meva clàssica favorita

THIBAULT CAMUS

La meva clàssica favorita

Care Santos

De tant en tant, miro 'Allò que el vent s'endugué'. Acostumo aprofitar una grip o una convalescència, perquè m'agrada veure-la sense interrupcions: 238 minuts d'una tirada.

De tant en tant, miro ‘Allò que el vent s’endugué’. Acostumo aprofitar una grip o una convalescència, perquè m’agrada veure-la sense interrupcions: 238 minuts d’una tirada. Així estic des de fa més de 30 anys, des que el 1986 es va estrenar a Televisión Española amb bombo i platerets.

En aquell temps, a casa meva, ja hi havia televisió en color. Tinc una amiga, en canvi, que corria a casa d’una veïna cada vegada que Scarlett O’Hara es canviava de vestit, perquè la seva tele era encara en blanc i negre i no era pla. En aquell temps –els meus 16 anys– adoràvem la Scarlett i odiàvem la Melanie. La protagonista ens agradava per eixerida, incompresa i dramàtica. Amb els anys, preferim la Melanie, perquè ens sembla més intel·ligent, múrria, generosa i valenta. Cada vegada que mirem ‘Allò que el vent s’endugué’, descobrim el que he canviat. Així és com funcionen els clàssics, i nosaltres, amb ells.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Aquesta setmana la Melanie, és a dir, l’actriu Olivia de Havilland, ha fet 103 anys. Això la converteix en l’última supervivent d’aquell atziac rodatge de fa vuit dècades i també en la més veterana de les actrius del Hollywood clàssic.

Ser l’última supervivent té els seus desavantatges. Fa un parell d’anys, De Havilland es va querellar contra els productors de la minisèrie televisiva 'Feud', per posar en la seva boca –i en la de Catherina Zeta-Jones, que l’encarnava– una frase ofensiva cap a la seva germana, la també actriu Joan Fontaine. En la demanda, que va perdre, els advocats de De Havilland van argumentar que ella mai hauria dit una vulgaritat semblant i que la sèrie danyava la imatge de bon gust que havia construït al llarg de la seva vida. L’actriu va perdre el cas. El jutge va dir que protegia la llibertat d’expressió dels creadors de la sèrie. La resta dels al·ludits no van poder defensar-se, perquè fa anys que estan morts, i segur que és millor així. La ficció és inexacta com la memòria. Ha de ser molt dur convertir-se en ficció sense deixar de ser real.

Crec que celebraré els 103 anys de la meva clàssica favorita veient 'Feud' d’una tirada.

Temes: Cine