Veïns

El foc terrible de l’Ebre ha generat, com a mínim, dos tipus de comentaris. El primer: “Ara sí que us va bé que l’exèrcit intervingui, ¿no?”. El segon, la constatació de la il·lusió lesiva on viuen alguns, com ara el conseller Buch. “Estem a l’Ebre”, ha dit, “al costat de l’estat espanyol, i qualsevol ajuda és bona”. I ha afegit: “Els veïns s’ajuden mútuament”. I que si hagués passat a l’Empordà, el veí seria l’estat francès. És a dir: L’Ebre (i Catalunya) són “al costat” de dos estats, amb la qual cosa s’infereix que el tercer en discòrdia també ho és, un estat, que deu ser aquesta república fictícia on, fins i tot en situacions extremes com la d’un incendi devastador, estan instal·lats.

Tan fàcil que hauria estat dir una cosa com aquesta: “Som ciutadans espanyols i paguem impostos a la hisenda espanyola i pagar impostos implica també tenir dret a prestacions públiques, com ara disposar de mecanismes per apagar un foc. És a dir, no ens ajuden perquè siguin veïns sinó perquè toca que ho facin”. Ens oblidem massa sovint que la política és administrar recursos escassos i no pas construir sumptuosos castells aeris o obligar els altres a combregar amb rodes de molí.