Pietat líquida

Circula des de fa temps un acudit recurrent per quan ens anem fent grans que diu: "A partir dels 40 anys (o els 50, o els 60...) si et lleves i no et fa mal res, és que estàs mort". La primera vegada que el vaig sentir vaig riure bastant; després, una miqueta menys, i ara penso que maleïda la gràcia. Però reconec que és una veritat com un temple. Encara que hi ha una cosa molt més valuosa i que, afortunadament, no depèn del declivi físic: la capacitat d’indignar-se.

Unamuno ho considerava una virtut moral, indispensable per a la bona literatura, i per això quan li van donar el Nobel el 1921 a Anatole France va deixar anar: "No m’agrada aquest escriptor perquè no sap indignar-se". El mestre no es mossegava la llengua.

Crec que una cosa semblant podríem aplicar al periodisme, un territori on els egos naveguen amb tanta o més força que en la literatura; el que es lleva pensant que ja ho sap tot i que no li afecta res, aquell dia ha començat a morir... professionalment; i és possible que de l’altre, també. Per això celebro que m’indignés i m’entristís a parts iguals la fotografia d’Óscar i Valeria, el pare i la filla ofegats al Río Bravo quan miraven d’entrar als Estats Units. La imatge d’aquesta abraçada pòstuma se m’ha clavat a la closca, igual que la de les sabatetes d’Aylan, tirat com un ninot en una platja turca fa cinc anys, que em va commoure fins a la llàgrima.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Però siguem sincers: ¿de què serveix, això? ¿Estem millor a Europa? No, estem pitjor; tenim un energumen portant la veu cantant a Itàlia i la resta aplaudint o acollonint-se. Jo sé que continuo viu perquè m’afligeixen la injustícia i la desgràcia aliena; m’indignen. I a més, conservo múscul periodístic per tenir ganes d’explicar-ho. ¿Però quant em durarà el record del pare i la filla? ¿I què passa amb el cubà que veig tirat en un caixer de Bankia cada setmana al carrer Major? ¿I amb la noia que acampa junt amb dos gossos a la Gran Via? ¿Quant fa que no crido a la companya que va sortir rebotada de la seva empresa per culpa d’un ERO? ¿O el col·lega de Tarragona que ja no sap com dissimular el tràngol pel qual passa?

El poeta Luis García Montero, avui al capdavant de l’Institut Cervantes, defineix aquest mestissatge de consciència i indiferència com a "pietat líquida". Li agraeixo la troballa, perquè jo hauria dit que cada vegada som més merdes. Per això ell és escriptor i jo no.