Amb Iglesias no

La nit del 28 d’abril va semblar que la victòria del PSOE sobre els seus empetitits rivals garantia la reelecció de Pedro Sánchez. L’enorme fragmentació de l’arc parlamentari va deixar els socialistes com a amos del tauler. Dos mesos més tard, s’està veient que aquesta impressió tenia més de miratge que de realitat. D’una banda, la divisió en dos blocs persisteix. La crisi oberta a Ciutadans –després de la ruptura amb Manuel Valls, el xoc amb Emmanuel Macron i la marxa del partit d’una figura tan rellevant com Toni Roldán, entre d’altres– no ha fet variar la posició d’Albert Rivera, que ja amenaça amb l’expulsió als sectors contraris al seu obcecat antisanchisme.

A curt termini, en la formació taronja no hi haurà canvis i, per tant, l’escenari d’una legislatura amb recolzaments variables resulta impossible. Però el que realment està a punt de fer fracassar la investidura és que Pablo Iglesias exigeix estar en el Govern per exercir de vicepresident de polítiques socials. És una pretensió excessiva perquè els 42 diputats d’Unides Podem i les seves confluències no li serveixen al PSOE per arribar a la majoria absoluta. Sánchez necessitaria més recolzaments o l’abstenció d’altres grups en segona votació per ser reelegit.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Amb tot, el problema de veritat no són els vots perquè les forces sobiranistes s’inclinen a no bloquejar la investidura, sinó la profunda falta de confiança entre socialistes i podemistes. Sánchez no vol per res del món tenir Iglesias dins de l’Executiu, ni tampocIrene Montero com a ministra política. Senzillament, no se’n fia. "No combregaré amb rodes de molí", ha dit. Tem que si acceptés aquesta configuració no hi hauria un Govern, sinó en realitat dos perquè la parella de Galapagar jugaria constantment a marcar diferències i a imposar la seva agenda. El líder socialista prefereix no embarcar-se en un viatge amb un soci poc fiable que, a la primera de canvi, estaria temptat d’erosionar la seva autoritat com a president o li podria generar sorolls constants, per exemple, amb filtracions en mitjans. No només és que falti a Espanya cultura de governs de coalició, sinó que en aquest cas hi ha sobretot un enorme recel polític i personal.

El 'sottogoverno'

Sánchez creu que Iglesias cedirà conformant-se amb una presència del seu partit en el 'sottogoverno' o amb dos o tres ministres de perfil tècnic. L’amenaça amb noves eleccions quan al setembre expiri el termini de dos mesos des de la investidura fallida que hi hauria el juliol sense que li vulgui donar una altra oportunitat per continuar negociant. A la Moncloa creuen que tornar a les urnes podria enfortir el PSOE com a partit central garant de l’estabilitat. Els perjudicats serien Unides Podem, Ciutadans i Vox, en benefici d’una tornada al bipartidisme. És un escenari possible però també arriscat, perquè la victòria socialista a l’abril es va deure a una gran mobilització de l’esquerra davant de la por del "trifatxet" i a la mateixa divisió del vot de dretes. A la tardor, tot això seria diferent. Però Sánchez prefereix jugar-se-la una altra vegada abans que tenir Iglesias en el Govern.