EN CLAU EUROPEA

La batalla pels càrrecs de la UE

La presidència de la Comissió Europea i del BCE són els dos nomenaments més importants en joc

La distribució de forces polítiques és més equilibrada que fa cinc anys i requereix un gran nivell de pacte

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp48815156 european commission president jean claude juncker  right  an190628143031

zentauroepp48815156 european commission president jean claude juncker right an190628143031 / Franck Robichon

Els líders de la Unió Europea (UE) celebraran aquest diumenge 30 de juny una cimera extraordinària per consensuar els nomenaments dels cinc llocs clau europeus: els presidents de la Comissió Europea, del Consell Europeu, del Banc Central Europeu (BCE) i del Parlament Europeu i el responsable de la Política Exterior i de Seguretat Europea. D’aquests càrrecs, els dos més importants pel poder i l’impacte de les seves decisions són la presidència de la Comissió Europea i la presidència del BCE.

El president de l’Executiu comunitari és el càrrec de més poder i rellevància a la UE, ja que defineix l’orientació política de la Comissió Europea, de les seves decisions i de les seves propostes legislatives. El seu actual president, Jean-Claude Juncker, ha restablert el paper polític de la Comissió Europea, que va descuidar el seu antecessor, José Manuel Durao Barrosoabans de reconvertir-se en ‘lobbista’ de Goldman Sachs. El nou president haurà de recuperar la cohesió social perduda, combatre les derives autoritàries (Hongria, Polònia) i revitalitzar el projecte polític europeu després de la sortida britànica. Els socialistes mantenen intenses gestions per aconseguir l’elecció del seu candidat, Frans Timmermans, malgrat l’oposició frontal d’Itàlia, Polònia, Hongria i la República Txeca.

La crisi econòmica i la crisi de l’eurozona han donat una importància política capital a un càrrec més tècnic com la presidència del BCE. L’anunci de Draghi el 2012 que "faria el que fos necessari" per preservar l’euro va acabar amb els atacs especulatius contra la divisa europeaDraghi  i va ser el que va salvar l’eurozona, no la política d’austeritat. La injecció massiva de 2,6 bilions d’euros al sistema econòmic iniciada el 2015 pel BCE, promoguda per Draghi, va permetre apuntalar la fràgil recuperació de l’eurozona.

Decisió crucial

La successió de Draghi és, per tant, una decisió crucial per al futur de l’eurozona. Resulta preocupant que un dels candidats a succeir-lo, Jens Weidmann, president del Bundesbank, va ser l’opositor més gran a les dues mesures de Draghi que van salvar l’eurozona. Weidmann va arribar a testificar al Tribunal Constitucional alemany contra el mecanisme adoptat pel BCE per posar fi als atacs especulatius al deute públic de l’eurozonaWeidmann. França, amb el suport dels països del sud, promou dos candidats que suposarien una continuïtat respecte a Draghi: el governador del Banc de França, François Villeroy de Galhau, i Benoit Coeuré, membre del comitè executiu del BCE.

La rellevància i impacte dels càrrecs de president de la UE i del ministre europeu d’Exteriors i Defensa depenen molt de la personalitat elegida per al càrrec. L’actual president de la UE (formalment president del Consell Europeu), Donald Tusk, ha donant una influència més gran i rellevància política al càrrec, davant el perfil burocràtic del seu antecessor, Herman van Rompuy. L’actual ministra europea d’Exteriors, Federica Mogherini, també ha dinamitzat més l’activitat diplomàtica i de defensa europea que la seva antecessora, Catherine AshtonJavier Solana, que va ocupar aquest càrrec de 1999 al 2009 amb moltíssims de menys mitjans dels quals va disposar Ashton amb el Tractat de Lisboa, va aconseguir més visibilitat i efectivitat per a la política exterior europea.

L’actual distribució de forces polítiques al Consell Europeu i el Parlament Europeu és molt diferent de la que existia quan es va produir l’anterior repartiment de càrrecs el 2014 i en aquesta ocasió se suma a més el lloc de president del BCE. La peça central és la presidència de la Comissió Europea, en funció de la qual es repartiran els altres càrrecs per acontentar els principals grups polítics, i el del BCE, en funció de l’equilibri de forces entre els països de l’eurozona.

Suport de 21 països

Notícies relacionades

Fa cinc anys, el Partit Popular Europeu (PPE) dominava els governs europeus i només necessitava pactar amb els socialistes per disposar de la majoria absoluta necessària al Parlament Europeu per ratificar els nomenaments. Actualment, els populars encapçalen vuit governs a la UE, els liberals, sis, i els socialistes vuit, després de la nova incorporació danesa i poden comptar amb el suport de Grècia. A més hi ha Àustria i Bèlgica, amb governs interins, i el complicat vot de Polònia, Itàlia i el Regne Unit.

El president de la Comissió Europea necessita per a la seva aprovació a la cimera el suport de 21 països de la UE que sumin almenys el 65% de la població. Després necessitarà al Parlament Europeu una majoria absoluta d’almenys 376 vots, que a causa de la gran fragmentació política requerirà d’una coalició de populars, socialistes, liberals i verds per assegurar una còmoda majoria parlamentària.