Les cartes de Puigdemont a Europa (i els seus límits)

S’equivoca el secretari general del Partit Popular Europeu al Parlament Europeu, Antonio López-Istúriz, quan proclama que Carles Puigdemont comença a ser una anècdota a Europa. L’expresident català encara té cert recorregut per portar de corcoll la diplomàcia espanyola. Però també s’equivoquen Puigdemonti el seu inefable advocat quan somien que l’independentisme català guanyarà a Europa la batalla que ha perdut a Catalunya i a Espanya. L’expresident pot obtenir algunes victòries polítiques i jurídiques però mai convencerà les institucions de Brussel·les i la majoria dels europeus que els catalans tenen dret a una autodeterminació que no reconeix la Constitució espanyola.

Hi ha moltes coses que els europeus no entenen. Començant per les acusacions de rebel·lió i sedició i acabant per la presó provisional dels acusats del procés. Recorrent la premsa europea es pot percebre la incomoditat que provoca l’actuació de la justícia espanyola. Sobretot quan entre els acusats es barregen càrrecs públics, que es devien a la Constitució i a l’Estatut, i líders socials que van exercir la desobediència com passa a tots els països democràtics. En els últims dies, molts analistes tampoc han entès com és possible que Oriol Junqueras vagi a la sessió constitutiva del Congrés i no pugui fer el mateix amb el Parlament Europeu. Diputats de diversos països i procedència ho han denunciat i ja veurem què passa amb el recurs d’urgència presentat davant de la justícia europea. Tantes contradiccions confonen i faciliten que Espanya pugui emportar-se alguna clatellada com ja va passar a Alemanya.

Una victòria de David davant Goliat

S’entén que Puigdemont estigui somrient malgrat la derrota que van patir els seus en les eleccions municipals. La seva guerra no és la del PDECat, ni la de Junts per Catalunya. És una batalla particular, que incomoda molts dirigents del seu partit però que fascina els independentistes que continuen aferrats a una victòria de David contra Goliat. Hem quedat fora de la Champions però guanyarem la Lliga. I quan perdem la Lliga, sempre queda la satisfacció de clavar-li una maneta al Reial Madrid. Tot molt d’aquí.

Si Estrasburg decideix que ell, Junqueras i Comín poden ocupar els seus escons al Parlament, això que haurem guanyatS’ha de reconèixer que Puigdemont i el seu entorn són hàbils en aquesta mena de guerra de guerrilles, en què l’Estat espanyol es mou com la pesadesa de l’elefant i amb el llast d’un sistema judicial que no vol entendre la dimensió política del conflicte.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

El problema de Puigdemont és que la perspectiva de guanyar algunes batalles sonores l’encega respecte a l’abast que pot tenir la seva acció política a Europa. Continua sense entendre que el que va passar el 6 i 7 de setembre del 2017 va marcar els límits de l’independentisme al continent. Efectivament, per molt que els europeus s’escandalitzessin per la violència que es va exercir l’1 d’octubre, no han oblidat l’esglai que els va produir això que aquí anomenem púdicament ‘la via unilateral’. Això és, la fallida de l’ordre constitucional (que forma part de l’ordre europeu) des d’una institució com el Parlament català. A Europa, ningú va entendre aquesta decisió. Ni tan sols el partit nacionalista escocès. I no diguem els alemanys, a qui els portava records funestos.Les tres lletres de la DUI que aquí hem acabat banalitzant fixen el límit del quePuigdemont pot aconseguir a Europa. Certa comprensió per la situació dels presos, fins i tot solidaritat d’alguns grups polítics preocupats per la possible vulneració dels drets, però l’oposició rotunda de les institucions europees i de les grans forces polítiques.

L’anhel del ‘Let catalan vote’

Fins que els independentistes no reconeguin que el camí unilateral és contrari a la tradició europea, no aconseguiran que les seves possibles victòries parcials davant de les institucions o la justícia europea siguin una mica més que greuges per a la diplomàcia espanyola. Mentre el seu lema era el famós ‘Let catalan vote’ (Deixeu votar als catalans), les simpaties eren moltes, fins i tot entre les grans famílies polítiques europees, i el debat, en tot cas, era com fer compatible aquest anhel amb la Constitució espanyola. La pilota va estar uns anys a la teulada del Govern de Rajoy. Quan les coses es van precipitar i es va proclamar la república, una esgarrifança va recórrer l’espinada de la Unió Europea. Mentre no es modifiqui aquesta posició i es mantingui la idea que ‘ho tornaríem a fer’, les institucions europees miressin per a un altre costat.