IDEES

No disparin a aquesta samarreta

2
Es llegeix en minuts
descarga

descarga

Va arribar aquella portada de revista al pati i amb ella van arribar els dubtes. Era una portada de 'Rolling Stone' en què Kurt Cobain apareixia amb una samarreta on es llegia: “Corporate Magazines Still Suck”. Primer, busquem al diccionari d’anglès què significava la llegenda: "Les revistes corporatives encara fan pudor". I després busquem al diccionari de la RAE què significava corporatives.

Només llavors, i tot i que (amb dotze anys) no enteníem massa bé què hi havia de dolent en això, intuíem que aparèixer amb aquesta samarreta en una revista gegantina com 'Rolling Stone' era una mica com presentar-se amb un encenedor a l’incendi d’una muntanya portant-ne una de 'Tots contra el foc'. Molts anys després, la marca Vetements va fer una versió de la samarreta deCobain, i la va vendre a preu d’or. I això ja feia més pudor.

És molt comú que les marques de luxe s’apropiïn de símbols contraculturals o crítics

És molt comú que les marques de luxe s’apropiïn de símbols contraculturals o crítics. La mateixa Vetements, les samarretes de la qual solen costar centenars d’euros, acaba de presentar una samarreta on es llegeix “No disparis” escrit en àrab, francès i anglès, calcada de la que van utilitzar els periodistes en el conflicte entre el Líban i Israel el 1982.

Hi ha molts tipus d’apropiació, però en destacaré tres. Quan multinacionals utilitzen la imatge o els logotips de grups musicals. Quan se serveixen de lemes associats a moviments reivindicatius. I quan banalitzen la pobresa o la misèria.

Recordo quan vaig superar l’esgarrifor del primer grup. El 2001 jo portava una samarreta amb una diana de la RAF, símbol 'mod', comprada en mercat ambulant i els meus cosinets em van dir: "¡Què xula la samarreta d’'Operación Triunfo'! perquè els concursants se n’havien posat una de semblant distribuïda per una cadena de botigues de roba. Això, passada la passió adolescent melòmana, pot despertar nostàlgia per l’època en què et reconeixies gràcies a aquests símbols, però no és greu: seria una cosa melodramàtica posar el crit al cel per què un xaval que escolta trap porti una samarreta de The Who de H&M.

Notícies relacionades

Quan utilitzen el segon grup, i venen samarretes amb lemes feministes a més de 500 dòlars, com per exemple la de Dior amb la frase de Chimamanda Ngozi "Totes hauríem de ser feministes", un desitjaria un món en què qui la portés hagués llegit les seves novel·les, o que comprés una samarreta bàsica de cotó i l’estampés a la botiga de Vicente. Però aviat entén que almenys és una bona notícia que el mercat se sumi a aquestes coses, tot i que sigui de forma hipòcrita, perquè vol dir que el discurs ha calat a la societat (també passava aquesta setmana amb les corones de Burger King amb l’arc de Sant Martí de l’Orgull) i que arribarà, tot i que sigui liquat, a tota mena de públic.

El que és difícilment tolerable és la capitalització del tercer grup: quan grans marques fan rèpliques de bosses d’Ikea, de logotips d’empreses de repartiment (va passar amb DHL) o quan repliquen en clau distingida ‘looks’ de pobresa. Perquè un pensa que poden acabar fabricant caríssimes (i molt "iròniques") motxilles de Glovo o samarretes del col·lectiu del Top Manta. I això l’únic que visibilitzaria seria la immoralitat de qui les fa i l’estupidesa de qui les compra.