El sotabosc del diàleg

Li vaig sentir dir a la sociòloga Iolanda Fresnillo fa unes setmanes en un acte de la plataforma Som el 80%: “hem de cuidar el sotabosc del diàleg”; un acte que volia ser justament un petit símbol d’aquesta condició de possibilitat. I és justament a l’estiu que som més conscients de la importància de tenir net el sotabosc per prevenir la propagació dels incendis, i la metàfora ens va com anell al dit. Tenim els boscos amb els arbres agitats i amb guspires a punt d’encendre’ls. Els sotaboscos, em fa l’efecte, els tenim més endreçats, perquè hi ha molta més gent que els cuida i la feina està més repartida.

El sotabosc del diàleg és ple d’espècies diverses. De fet, si fóssim capaços de reduir sorolls les sentiríem créixer. Són espais de trobada i intercanvi d’idees basades en el bé comú, la comunicació interpersonal i la convivència. Res a veure amb “els carrers” i  la cridòria intolerant de l’espectacle de la constitució d’alguns (els menys) ajuntaments, que semblava requerir el retorn urgent d’"En peu de pau".

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

No puc deixar de pensar en si posem els micròfons en els llocs correctes per no sobrerepresentar-les, aquestes cridòries. Només en aquesta mateixa setmana, gràcies a l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura, vaig saber de la feina que fan entitats com les associacions Azahara i Salam Shalom per la convivència dins les nostres comunitats. I veig els esforços titànics que fan els casals d’estiu i les entitats socials de lleure. Veig en l’associació d’'exmenes’ la llavor d’una nova espècie, no sé si una herba remeiera, per un problema que a penes estem intuïnt i al qual no sabem donar resposta. És evident que també hi ha iniciatives que es promouen des de l’administració, com les 135.000 parelles lingüístiques o els projectes intergeneracionals en una societat cada cop més envellida. Però també veig el president i els consellers del Govern com recorren el país i les veuen aquestes iniciatives, i en canvi sembla que quan han de fer política de debò les obvien, folkloritzant-les sense voler, i tornant a les velles formes de fer política de tota la vida.

Que cadascú es faci plenament responsable del que toca fer i mantingui els seu trosset de sotabosc net i polit si volem que corri aire fresc a les copes dels arbres. Pel carrer, creuo la mirada amb un pare que acompanya els seus fills a l’escola amb una samarreta que llueix el lema “Ni oblit ni perdó” i em sap greu per tantes coses...