El sosteniment de l'Estat del benestar
Fills, immigrants i pensions
És més que urgent que els poders públics situïn, juntament amb l'augment de la productivitat, la imprescindible recuperació de la natalitat
zentauroepp48795312 190625192424
Fa uns quants dies vam parlar d’immigració i la vam relacionar amb els mites nacionalistes i el mestissatge. Avui torna aquí, però vinculada a fenòmens més tangibles. L’INE acaba d’il·lustrar-nos sobre la gravetat de la caiguda del creixement vegetatiu de la població: entre el 2008 i el 2018, s’ha contret amb força (d’un ascens de 135.000 a una baixada de 56.000), resultat, en particular, del notable -28% de reducció de la natalitat (de 520.000 a 369.000 naixements). La notícia va obrir telenotícies i portades, però no entenc per què ha provocat tanta esgarrifança: si s’amplia l’horitzó temporal, i es compara el 2018 amb l’inici delseu col·lapse a finals dels anys 70, la pèrdua és abismal: els nascuts avui són prop de la meitat dels 730.000 de llavors.
¿Importen aquests registres? Certament, perquè ens situen davant del mirall, en particular pel que fa al sosteniment del sistema de pensions. Allà les previsions són molt discrepants. Mentre la Comissió Europea i les Nacions Unides avancen problemes severs a mitjà i llarg termini, l’INE i l’AIReF postulen un horitzó deplètora demogràfica de la mà de la immigració. Així, la passada setmana, les Nacions Unides advertien que, en un context d’explosió demogràfica planetària (increment en 2.000 milions de persones per al 2050), al Vell Continent la població amb prou feines augmentarà i Espanya destaca, en particular, per lasubstancial caiguda de les persones en edat de treballar(de 31 a 22 milions).
La dinàmica immigratòria
És cert que aquests càlculs depenen de molts condicionants. I, entre els més rellevants, el de la dinàmica immigratòria. En aquest àmbit, el mateix INE postula que l’arribada d’uns 2,5 milions d’immigrants nets(entrades menys sortides) els pròxims anys, permetrien augmentar la població el 2030 en uns tres milions. Aquesta és també la tesi de l’AIReF, l’organisme independent que controla les finances públiques i que comparteix aquesta optimista perspectiva: postula que, en l’horitzó 2030, s’hauran incorporat al país uns 1,3 milions d’immigrants de 16 a 66 anys, als quals s’afegirien uns 3,5 milions més el 2050. En total,gairebé 5 milions no nascuts a Espanyaen edat de treballar. És cert que, tenint en compte la nostra estructura demogràfica, a partir del 2030, una part de les entrades d’immigració reduirien l’impacte que provocarà en el mercat de treballla sortida dels ‘baby boomers’, els que avui tenen entre 45 i 66 anys.
Però, per als pròxims 10 anys, l’ocupació planteja seriosos dubtes sobre la capacitat d’atracció, i d’absorció, d’un flux migratori tan gran. Si continua el que va passar entre el 1997 i el 2010, el gruix dels nous immigrants estarà directament vinculat al mercat de treball. Per tant, l’aspecte cardinal per avaluar la bondat, o la possibilitat, d’aquelles previsions és la capacitat de la nostra economia pergenerar els nous llocs de treball necessaris.
Per això, si circumscrivim l’anàlisi als pròxims 10 anys, ¿hi haurà prou ocupació per absorbir aquella desitjable immigració? Suposant un creixement anual de l’1,8% durant la pròxima dècada, un increment certament molt optimista, es generarien 3,7 milions llocs de treball addicionals. Molt difícil d’aconseguir, en particular tenint en compte el canvi tecnològic i la pressió de la globalització. Però fins i tot en aquesta favorable hipòtesi, absorbir 2,5 milions d’immigrants implicaria que dues terceres parts de la nova ocupació fossin per a aquest col·lectiu. I encara que és cert que l’any passat, dels 500.000 llocs de treball creats, un 45% el va absorbir la immigració, ampliar aquest pes i prolongar-lo una dècada no sembla possible. En suma, l’efecte crida que exerceix l’ocupació de baix valor afegit difícilment es podrà mantenir als ritmes actuals.
Sense entrades d’immigració, la nostra mísera natalitat ens porta a un horitzó de difícil gestió. A mitjà termini, el de la pròxima dècada, és més que urgent que els poders públics situïn, junt amb l’augment de la productivitat, la imprescindible recuperació de la natalitati, per tant, replantejar-se seriosament el recolzament a la família (vivenda, guarderies, reduccions fiscals...). Perquè baix creixement de la productivitat, reduïda natalitat i immigració limitada condueixen, inexorablement, a l’augment de l’edat de jubilació. A llarg termini, i si l’AIReF té raó, potser no tindrem problemes seriosos en pensions, però el paisanatge i el mateix país hauran canviat radicalment.
