¿Qui pot tenir fills?

No hi ha nens, no neixen nens a Espanya. I què voleu? Amb unes setmanetes de maternitat i apa, a la feina i a continuar amb la teva vida com si no haguessis parit un ésser humà. Com s’ho fan alguns personatges públics que segueixen al peu del canó com si res? Posen els fills en un armariet i els els guarden per quan hagi acabat les seves carreres professionals? Com es cuida i es té cura, com es dóna afecte i atenció i es transmeten coneixements i valors si el temps que podem passar amb els nostres fills és el de l’hora de sopar i encara gràcies? No és veritat que el més important sigui la qualitat de les hores i no pas la quantitat. Quin temps de qualitat pots donar quan arribes a casa arrossegant els peus d’esgotament i encara has de preparar el sopar, la bossa de natació i la carmanyola amb el dinar de l’endemà?

No, no és temps de qualitat el que demana realitzar trenta mil tasques mentre el nen es distreu davant del televisor, també esgotat després d’una jornada maratoniana de moltes hores a l’escola, més extraescolars, més deures. Quines converses, quins moments de reforçar un vincle tan essencial amb aquest estat de nervis i cansament permanent? No es crea llar ni família amb mitja hora davant la pantalla.

Notícies relacionades

El nombre de naixements descendeix un 40% a Espanya en l'última dècada

Testosterona antiprocés

Si tenim fills és perquè hi ha àvies, encara hi ha àvies, tietes, cangurs entusiastes, cuidadores generoses que dediquen part de la seva vida a tenir cura d’allò que més ens estimem. Però les àvies també estan cansades i les cangurs entusiastes s’encarreguen dels nostres fills mentre que la relació amb els seus és per trucades de WhatsApp amb l’Equador. El poc creixement demogràfic de la nostra societat sura sobre un magma de precarització, esgotament i solituds contigües. Les pressions, aquí, no són per tenir fills sinó per no tenir-ne. Qui es pot permetre aquest luxe?

No podem tenir fills perquè no tenim feina ni casa ni cap mena de certesa. Calen certeses per portar nens a un món terriblement exigent amb els pares però que els deixa completament sols amb els seus plançons.  Qui vol un sacrifici tan enorme a canvi de res? I qui se’l pot permetre? Perquè tot i la moda de parlar de mares penedides, la realitat és que moltes dones no poden ni plantejar-se la maternitat, aquesta s’ha convertit en un privilegi. I entre els homes, qui vol ser pare? Amb la cultura adolescent que impera, amb tanta liquiditat en les relacions, qui vol assumir un compromís de per vida?