¿Qui va enganyar Pedro Sánchez?

El 28-A les urnes van emetre un missatge nítid. Només podia governar l’esquerra i per governar Espanya calia comptar amb els nacionalistes. Havien guanyat els missatges integradors i oberts. Havien perdut les consignes agressives i excloents. Amb un electorat tip de drama i ansiós de política, amb una mica de pedagogia n’haurien tingut prou per convèncer una majoria sobre les bondats d’un govern de coalició i la conveniència de comprometre els nacionalismes en la governabilitat de l’Estat.

En comptes d’això es va optar per córrer en la direcció contrària. Assumint aquesta simplicitat que no es podia fer política perquè hi havia unes eleccions municipals –com si el votant fos estúpid i no hi hagués sempre uns comicis a prop–, els socialistes es van afanyar a fabricar coartades per justificar-se davant un relat inexplicablement imposat per la dreta perdedora. Avui, després d’haver malgastat un temps i una energia que no tenim, més cansats i farts, retornem a la casella de sortida.

Algú va enganyarPedro Sánchezo el president es va deixar enganyar assumint que era preferible un altre camí que l’indicat pels votants. Perquè no se’ls acusés de pactar amb els amics dels assassins van regalar Pamplona a la dreta. Perquè no se’ls imputés que s’entenien amb els independentistes van renunciar a la possibilitat d’un tripartit a Barcelona que hauria trencat els blocs per primera vegada en anys. Perquè no se’ls titllés de populistes es van entossudir a festejar unAlbert Riveraa qui ja sembla bastant pacífic qualificar com de dretes. Si els socialistes estan avui en la necessitat d’expiar com a pecats l’entrada de Podem a l’executiu i els recolzaments nacionalistes és perquè ells mateixos s’ho han buscat.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Pedro Sánchezté raó quan afirma que només hi pot haver un govern socialista. Però això només és condició necessària perquè no hi hagi alternativa, no condició suficient per guanyar la presidència. Quan sumes 123 diputats, si no hi ha Govern, la culpa és teva per no saber pactar, no dels altres per no votar-te. No sembla raonable aspirar a un govern “sense lligams” quan et falten 53 diputats per a la majoria absoluta. Sembla absurd separar la investidura de la necessitat d’una majoria per governar quan pretens completar la legislatura; ningú s’embarca en una travessia tan llarga sense un destí assegurat.

Si els socialistes volien evidenciar que amb aquesta dreta salvatge no queda altre remei que pactar a la seva esquerra, ho haurien d’haver intentat sense avisar ells mateixos dels perills dels ministres de Podem o l’escassa fiabilitat dels independentistes. Arruïnar la reputació dels teus futurs socis no sembla la millor inversió per als bons negocis o la bona política. El dubte rau a saber si la resistència a seguir la direcció dels votants es deu a la preferència ideològica pel camí de la dreta o al fet que, com diriaJessica Rabbit, no són dolents, és que els han dibuixat així.