La necessitat d'alleujar els excessos dialèctics

La paradoxa catalana

Hi ha símptomes d'esgotament en l'educació i en el respecte que no anticipen res de bo.

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp48736699 opinin beard190621190810

zentauroepp48736699 opinin beard190621190810

És lògic que a la gent responsable li agradi ser irresponsable. Com que no hi havia res per beure, tothom es va emborratxar de seguida. Com que era a l’Índia, va aprofitar per visitar Toronto. Les tres frases les va deixar escritesG. H. Chesterton (1874-1936), l’home que es va guanyar a pols el títol de‘Príncep de la Paradoxa’després d’escampar en els seus escrits centenars de reflexions profundíssimes darrere un suposat disbarat.

Aquest recurs literari es troba sovint a tota la seva obra, ja sigui filosòfica, religiosa, assagística, novel·lística o periodística; tot i que és a ‘Las paradojas de Mr. Pond’ (1936), una compilació de contes publicats després de la mort de l’escriptor, on la seva presència és tan intensa que el llibre ben bé es pot definir com una orgia de la paradoxa.

Chesterton,un classista de l’intel·lecte a l’antiga, considerava que una de les virtuts de la paradoxa és queaconsegueix captar de la mateixa manera tant l’atenció dels beneits com dels llestos. Els primers, perquè creuen detectar una contradicció que a la resta se li escapa, i naturalment embogeixen de contents, perquè això no els passa sovint, i els segons, perquè intueixen que hi ha gat amagat i que requereix la seva atenció perquè surti.

Tot pot explicar-se a través d’aquesta figura. Viure per morirseria la paradoxa suprema a partir de la qual la resta empetiteixen. L’avantatge afegit és que qualsevol atzagaiada sembla menys greu expressada a través de la paradoxa, la qual cosa no deixa de ser d’allò més oportú quan es vol cridar sense alçar la veuper fer-ho.

Tensió en l’elecció d’alcaldes

Amb els peus altre cop a terra, convindrem queCatalunya és ara una paradoxa.O moltes. Vist el que hem vist en algunes places i ajuntaments arran del’elecció d’alcaldes, pot ser que algun dia acabem escrivint, en una clara imitació de Chesterton, una cosa semblant a“tots eren tan demòcrates que van acabar a bufetades”. Aquesta seria una paradoxa de caràcter general que no distingiria entre agrupacions, però se’n poden subscriure algunes que sí que serien d’una part.

Amb elsobiranismeresseguint els eslògans que ha anat utilitzant a mesura que avançava el procés, es podrien dictar disbarats del tipus “tenien molta pressa per arribar enlloc”, “sabien que era l’hora però ignoraven quina hora era exactament» o“ho tornarem a fer quan sapiguem què vam fer exactament”.El clímax paradoxal s’aconseguiria amb “mai vam aconseguir estar tan malament perquè ho vam fer tot formidablement bé”, o encara millor, “ho vam perdre gairebé tot perquè no hi va haver jugada que no poguéssim qualificar de mestra”.

I per descomptat hi ha paradoxes per a qualsevol cosa a l’altra trinxera, laconstitucionalista. Aquests en podrien ser alguns exemples: “Catalunya està tan dividida que encara no ho està prou”, “eren tan violents que no es van defensar”, “el món sencer en parla perquè és un assumpte sense importància” o“ja que tenen els drets polítics intactes no poden ser diputats”. Com zenit: “La nostra va ser una victòria claríssima, perquè vam patir una gran derrota”.

On no hi ha paradoxa possible és a catalogar la situació política i social de Catalunya com amoltpreocupant. Més enllà dels presos, de la repressió irresponsable, dels errors greus del sobiranisme institucional, l’aplicació arbitrària de la llei electoral i el que vulguem afegir per justificar, cadascú allò que li convingui, els fets demostren que com a conjunt continuem caminant per sobre d’herba seca ia la mínima distracció provocarem un incendi.

Notícies relacionades

No és una qüestió d’alarmisme ni de treure les coses de polleguera. Però hi ha símptomes d’esgotament en l’educació i en el respecte que no anticipen res de bo. L’espai bàsic de la convivència no es pot trencar. Fan malament els que menyspreen o infravaloren aquests símptomes i són pitjors els que utilitzen altaveus de representativitat per afegir més llenya al foc. La temptació d’instal·lar-se en la paradoxa del tipus “mai passa res i, si passa, tampoc passa res” és molt atractiva. Però si un pretén una mínima serietat, no hi ha cap altre remei que acceptar que el que no passa en una vida s’esdevé en un segon. D’aquí neix el negoci de la gestió de riscos, tan important en política.

S’han d’alleujar, tot i que exigeixi un gran esforç, els excessos de la batalla dialecticogestualen què ens hem instal·lat. La paradoxa ensenya com fer-ho. Podríem començar per “tothom està actuant tan correctament que han decidit rectificar”. Per rubricar-ho a continuació amb un “ningú ha demanat disculpes, però tothom les ha acceptat”. Els cronistes del futur hi afegirien les seves: “Van començar a parlar quan van decidir estar callats”.