Alcàsser no és a Texas

Alcàsser no està perdut en un punt indeterminat de l’Amèrica profunda. És a prop. I, per mil raons, la més horrible de les seves històries està clavada en la nostra memòria, dol i indigna com el primer dia i és impossible que caigui alguna vegada en l’oblit. La setmanapassada s’estrenava a Netflix 'El caso Alcàsser', sèrie documental sobre el terrible assassinat de tres nenes que va commocionar el país a començaments dels 90.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

No pretenc fer una crítica d’una sèrie que, ara mateix, tot just acabar-la, valoro per diverses raons però em genera molts dubtes i conflictes. Però em venia de gust compartir una impressió que em va acompanyar durant la (per a mi duríssima) experiència del visionament. Va ser descobrir com canvien les coses, com varia la vivència del 'true crime' (gènere literari, radiofònic, cinematogràfic i televisiu de moda aquesta dècada i sobre la reconstrucció documental de crims reals), quan el que t’estan explicant t’afecta de veritat, no t’és aliè i, molt important, no pertany a una realitat (amb els seus escenaris i els seus personatges) que tradicionalment has observat des de la distància i, sovint, sota el filtre de la ficció.

És cert que Elías León, director de la sèrie, i el seu equip fugen del 'look' estandarditzat i de les decisions més obscenes del 'true crime' de moda (intromissió indiscriminada en els fets, sensacionalisme manipulat, ús tendenciós de recursos de ficció). Però, tot i així, per la proximitat del cas que reconstrueix, per a mi ha sigut impossible acostar-me a 'El caso Alcàsser' sense sentir-me alerta i perplexa, sense qüestionar-me decisions que he comprat sense problemes (o directament ni he detectat) en sèries similars sobre crims aliens i llunyans. És curiós com el reconeixement del relat (i la implicació emocional) altera, fins i tot desactiva, l’experiència del 'true crime'. A mi em torna desconfiada, preguntaire i exigent. El gènere de moda, un dels 'hits’ de les plataformes, perd de cop la seva condició d’entreteniment (macabre, però entreteniment al cap i a la fi) i es converteix en una cosa impossible d’afrontar sense que es es disparin els dubtes i les alarmes.