Anar al contingut

Editorial

Hora de treballar per les ciutats

Després dels encreuaments de desqualificacions davant de pactes legítims és el moment de començar a asserenar els ànims

Hora de treballar per les ciutats

JORDI COTRINA

Tots els ajuntaments espanyols, tret dels pendents d’impugnacions, s’han constituït, la majoria mitjançant pactes creuats que sovint han modificat les expectatives de la nit electoral del 26-M. Però així són les regles del joc: no governa qui arriba primer, sinó qui aconsegueix sumar una majoria, tot i que als candidats de les llistes més votades que són desplaçats no els agradi.

Barcelona

Així ha passat a Barcelona. Ada Colau continuarà com a alcaldessa a l’haver aconseguit 21 vots després d’un pacte amb el PSC i acceptar el recolzament de Manuel Valls, que els hi va oferir sense contrapartides per evitar un alcalde independentista a la capital de Catalunya. Els altres tres regidors de Ciutadans hi van votar en blanc. Després d’un complex procés en què hi ha hagut pressions de tot tipus i desqualificacions contra Colau i Valls per l’opció presa, tan legítima com qualsevol altra, toca ara asserenar els ànims i dedicar-se a governar la ciutat amb el consens més gran possible. Perquè el pacte BComú-PSC només té 18 regidors de 41 i se’n necessitaran tres més per tirar endavant els Pressupostos i els grans projectes ciutadans. Aquí és quan els vots dels regidors de Valls seran més difícils de sumar als de l’equip de govern del que ha sigut en la investidura.

Conscient d’això, Colau va oferir la mà estesa als altres grups, un gest que Maragall va ser l’únic a rebutjar. A causa de la tensió entre l’independentisme i els comuns, la investidura es va convertir en un acte d’alt contingut polític marcat per la presència del cap de llista de JxC, Joaquim Forn, ovacionat per gran part dels assistents, que van esbroncar Valls quan va negar que a Espanya hi hagués presos polítics i exiliats. Al carrer, els independentistes van increpar també Colau, amb crits de «traïdora». En la seva intervenció, Forn va esmentar l’«operació d’Estat» que l’independentisme sosté que s’ha posat en marxa per evitar que l’alcaldia de Barcelona caigués del bàndol independentista, una afirmació que evidencia el cop dur rebut pel secessionisme en el seu anhel de sumar Barcelona a la seva estratègia de tensió permanent des de les institucions a les portes de la sentència del judici del procés. Amb el desenllaç del que ha passat a alcaldies com les de Lleida i Tarragona, n’hi hauria prou per descartar aquesta suposada conspiració. Sigui com sigui, Barcelona té alcaldessa, i és hora de treballar per la ciutat.

Catalunya

Malgrat que molts pactes estaven anunciats, la jornada va oferir bastantes sorpreses. La més gran a Catalunya, la de Badalona, on la renúncia a presentar la candidatura per part de Dolors Sabater va desplaçar la llista més votada, encapçalada per Xavier García Albiol, perquè el socialista Álex Pastor conservi l’alcaldia. Això reforça el poder del PSC a l’àrea metropolitana, ja que continuarà governant a l’Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet i Cornellà, i conquista també Sabadell. De les 10 ciutats catalanes més poblades, el PSC serà en el govern de sis. Però també ERC avança a la Catalunya urbana, a l’aconseguir Lleida i Tarragona i governar en coalició a Terrassa, mentre que el PDECat només conserva Reus, després de perdre Sant Cugat per un pacte entre ERC, el PSC i la CUP que torna a demostrar la primacia de les circumstàncies locals en la política municipal, però també les tenses relacions entre els partits liderats per Puigdemont i Junqueras. Les municipals, doncs, consoliden el poder dels dos partits que ja es van imposar a les generals, ERC i el PSC, davant el retrocés imparable dels postconvergents.

És incomprensible l’estratègia de Rivera d’obrir les portes de les institucions a Vox del braç del PP

Espanya

A la resta d’Espanya, els pactes milloren molt els resultats del 26-M del PP, que s’adjudica Madrid, Saragossa, Màlaga i Múrcia, quatre de les vuit ciutats més poblades. Però aquest avanç es produeix gràcies a l’aliança amb l’extrema dreta, una cosa insòlita en els grans països europeus. Ciutadans, malgrat les piruetes que intenten ocultar-ho, ha accedit també a pactar amb Vox per obtenir així la presència al mapa municipal que fins ara no tenia. El cas de Cs és molt més greu; ha facilitat alcaldies del PP i ha blanquejat Vox mentre reforçava el seu rival amb una política que consolida el seu gir a la dreta. La seva estratègia d’intentar desbancar el PP tancant-se a acords amb els socialistes i oferint-li mentrestant cada vegada més poder al PP de Pablo Casado és realment incomprensible