Dolor i ràbia, molta ràbia

El dolor és pels llargs dies de presó que porten els que s’han assegut durant 50 dies al banc dels acusats. Sento dolor, per ells i per les seves famílies. Pels seus fills i filles. La ràbia és per tot allò que ens ha portat fins aquí. Per tots aquells que no van fer res perquè mai arribéssim a aquest punt que a ningú beneficia, que pot enfosquir l’horitzó d’Espanya durant anys i conduir Catalunya per un d’aquests precipicis pels quals ha caigut tantes vegades en la seva història. Dolor i ràbia. No són sentiments fàcils de compaginar.

Beneïts aquells que només senten dolor i intenten guarir-lo amb l’orgull que els van produir les paraules de Turull, Rull o Cuixart, que consideren heroiques. Hem perdut però ho tornarem a fer. L’important no és guanyar. És estar convençut que la raó està de part nostra. Conec aquest comportament perquè soc fill de l’exili republicà i vaig créixer entre els més grans, que el van convertir en la clau de la resistència. Però aviat vaig entendre que a la vida no n’hi ha prou amb tenir raó. Ho vaig descobrir el dia que el meu pare va recordar a uns republicans que sopaven a casa que la guerra no l’havia guanyat Franco sinó que l’havien perdut ells. Es va fer un gran silenci perquè ningú va saber què contestar.

Al servei d’una actuació il·legal

Tot i així, maleeixo aquells que no senten dolor i que s’alegren dels anys de presó provisional que han suportat els presos del procés i dels que els poden caure a sobre. Són uns insensats. Soc un dels que creuen que els que van posar càrrecs públics al servei d’una actuació il·legal mereixen algun tipus de sanció. Però les acusacions de rebel·lió i sedició han sortit tocades de la vista, i perquè alguna cosa hi ha de veritat en allò del farol. Dramàtica veritat, que l’advocat Melero es va encarregar de recordar, amb autoritat, i que farà que l’octubre del 2017 passi a la història com un episodi difícil d’explicar a les futures generacions.

En tot cas, en termes de responsabilitat judicial és així, i les declaracions de Forn i Forcadell, d’alguna manera, ho van reconèixer. Entenc perfectament que Cuixart reclami el dret a la desobediència civil que és, o hauria de ser, la mare de tota democràcia. La seva condemna, si n’hi ha, serà la més injusta i la més difícil d’explicar davant del Tribunal Europeu de Drets Humans. Diferent és la situaciód’aquells que eren càrrecs de l’Estat (això significa ser un conseller de la Generalitat). És descoratjador que no hagin fet un ‘mea culpa’ per haver vulnerat la Constitució i l’Estatut al qual es devien. Podien haver mantingut les seves idees amb la mateixa dignitat i haver reconegut que les lleis del 6 i 7 de setembre del 2017 van ser un error. Un disbarat. És el que més hauria ajudat al diàleg polític que va reclamar Junqueras i el que més hauria desarmat les tres dretes que continuaran buscant vots a Espanya a costa de Catalunya.

Utopies en parades de ‘tot a cent’

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Dolor i ràbia. Una ràbia incontenible pel mal irreparable que han fet al meu país. Tots, o gairebé tots. Començant per Rajoy, el primer que utilitza les ‘fake news’ per omplir camionetes de firmes contra l’Estatut. Pel que va fer, i va deixar de fer durant anys amb provocacions que van fer esclatar les larves cultivades per Pujol, amb paciència d’entomòleg, fent que els camps de Catalunya s’omplissin d’utopies republicanes. Amb la crisi, i les mentides, aquestes utopies van començar a vendre’s en parades de ‘tot a cent’ i ja era tard perquè la política o la raó predominessin. Només quedava la justícia. I així hem arribat on estem.

Sento ràbia també per l’actitud de tots aquells polítics catalans que van fer el joc a la provocació del Partit Popular. Lluny quedava aquella frase premonitòria de Pujol, quan li van preguntar per Lituània i Catalunya i va advertir que Espanya no era un estat en descomposició com l’URSS. Nacionalistes de la primera hora i arribistes embolicats amb l’estelada van dir que érem com Eslovènia i es van riure de l’Estat. No sé si Artur Mas s’ho va creure, però va entrar en el joc. I després va venir Puigdemont, que sempre ho ha pensat, i Torra, que es veu en la línia de Companys i Macià, sense reparar en el drama que va viure Catalunya als anys 30. Darrere, dos milions de persones, portades per il·lusions legítimes. El resultat és un país dolgut, dividit, humiliat, aïllat. A curt termini, l’única esperança és que les sentències, si són raonables, o un indult, si és possible (o la reforma del Codi Penal, amb efectes retroactius) creïn un nou clima. Fins aleshores les emocions continuaran prevalent sobre la política.