Un cop d'Estat com una casa

Sorprèn el disgust que ha causat a molts la descripció del fiscal Javier Zaragoza del procés com un cop d’Estatprocés com un cop d’Estat. Ho va dir invocant un clàssic del dret com l’austríac Hans Kelsen, que va haver de fugir dels nazis. També a Catalunya es van utilitzar vies il·legals per derogar la Constitució i intentar aconseguir la independència. Aquesta és la veritat tot i que incomodi i escandalitzi. Des de les files secessionistes es nega la major perquè seria reconèixer el caràcter antidemocràtic de la via unilateral. El que s’entén menys és que una part de l’opinió catalana no separatista compri acríticament el relat del farol, que tot va ser simbòlic i només hi va haver desobediència. Doncs bé, si això del cop d’Estat no agrada, imaginin al seu lloc uns lladres que es disfressen de pallassos per assaltar un banc amb pistoles de joguina que semblen reals. Exigeixen amb determinació el botí tot i que ho fan apel·lant al bon rotllo, despertant fins i tot la simpatia del públic. Si aconsegueixen el robatori seran elevats a la categoria de genis, però si la policia actua a temps i surten corrents al·legaran que tot era una broma. ¿Tampoc mereixerien ser jutjats?

Tot i que incruenta, hi va haver rebel·lió

El procés no va ser cap pallassada sinó un cop d’Estat com una casa, perquè es va intentar substituir l’ordre constitucional per la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república catalana votada al Parlament el 7 de setembre del 2017. Sobre aquest punt no hi ha cap dubte. Ha sigut el cop més llarg de la història, que no es va limitar al declaratiu sinó que va fer oberts intents de preparar la desconnexió en qüestions d’hisenda pública i tributària, com ha investigat el jutjat número 13. Aquest propòsit mai va ser un secret. Ara bé, en la seva traducció penal l’assumpte es complica molt, perquè la rebel·lió exigeix un alçament violent. L’última paraula sobre la suficiència i idoneïtat de la violència la tenen els jutges, però que hi va haver fets violents és innegable, com agressions físiques a policies, actes de fustigació davant els aquarteraments de la Guàrdia Civil i als hotels on les forces de seguretat s’allotjaven, coaccions, amenaces, insults, destrossa de vehicles, etcètera. Contra el que de vegades s’afirma, no fa falta que l’alçament sigui armat ni cruent perquè hi hagi rebel·lió. Tampoc van ser uns simples desordres públics, sinó que la mobilització impulsada per les entitats sobiranistes tenia com a final dur a terme el referèndum per legitimar la independència anunciada. Els acusats, la majoria dels quals eren autoritats públiques, havien garantit aquest vincle amb lleis, decrets i reiterades declaracions per animar la ciutadania a votar. En realitat, la responsabilitat última de tots els episodis de violència, inclosa l’exercida pels cossos de seguretat per complir l’ordre judicial d’impedir l’1-O, podria ser atribuïda als acusats, que van ser advertits delsriscos  de mantenir la convocatòria pels Mossos.

Notícies relacionades

L'advocat de Forn: "El Govern no va declarar la independència, no s'arria la bandera"

L'advocada de l'Estat: «La violència no va ser part del pla dels acusats"

Tambél’advocada de l’Estat va reconèixer en les seves conclusions finals que hi va haver violència tot i que no formés part “estructural” del pla secessionista. És una pirueta argumental per demanar només sedició i respon a la voluntat del Govern de Sánchez de llançar aigua al vi. No va sonar gaire convincent en boca de la lletrada Rosa María Seoane, però com que estem davant d’una cosa inèdita, un cop civil des de les institucions autonòmiques, seran els jutges del Suprem els que fixin quin tipus de violència és necessària per a la rebel·lió postmoderna. Però negar que hi va haver un clima intimidatori se sembla molt a quan els nens petits es tapen els ulls amb la mà per no veure la realitat que tenen davant. El mateix passa amb la malversació, que també es qüestiona amb tecnicismes malgrat les evidències. La fantasia que no es va gastar un cèntim públic se’n va anar pel desguàs el dia que les quatre advocades de l’Estat van explicar el principi de la meritació.

Fracàs polític

Finalment,l’últim agafador per negar la rebel·lió és que els acusats ni van declarar de veritat la independència ni van intentar retenir el poder el 27 d’octubre. No hi va haver oposició de cap tipus, s’emfatitza. Es tracta d’un argument sorprenent perquè el fet mateix que el Senat haguésd’aprovar el 155 per restablirl’ordre constitucional, sense oblidar el greu discurs de Felip VI, ja és en si mateix una prova que les autoritats de la Generalitat es negaven a deposar la seva actitud. El fracàs polític no els eximeix de la seva responsabilitat penal, que el tribunal haurà d’argumentar partint de la participació de cada acusat en els fets provats.