Anar al contingut

Editorial

El final del judici al procés

L'existència o no de violència serà un element clau en la sentència que redactaran els magistrats

El final del judici al procés

Tribunal Supremo

Vist per a sentència. Després de quatre mesos de sessions al Tribunal Suprem (TS), el judici als líders del procés ha arribat al final amb l’última paraula dels acusats. Un a un, els processats pels fets esdevinguts a Catalunya la tardor del 2017 van exercir davant el tribunal que ha de dictar sentència el seu dret a l’última paraula. Amb matisos, van expressar les idees que defensen des de fa mesos: que són presos polítics, víctimes d’un judici per les seves idees i que la seva pretensió era oferir a la ciutadania catalana l’oportunitat d’expressar-se en les urnes. Van insistir, en la línia dels seus advocats, que la política i el diàleg són l’única sortida per al conflicte polític a Catalunya.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Aquesta afirmació és certa avui i també ho era la tardor del 2017, quan el 6 i el 7 de setembre el Parlament va aprovar en dues sessions per a l’oblit les lleis del referèndum i de desconnexió. Començaven així unes setmanes de vertigen que van culminar amb la declaració unilateral d’independència del 27 d’octubre i la posterior aplicació de l’article 155 de la Constitució, que va suposar la suspensió de l’autonomia a Catalunya durant mesos. En aquelles setmanes, els membres del Govern jutjats van vulnerar el marc estatutari i constitucional.

Durant el judici s’ha tret importància als actes comesos durant aquells dies. Per exemple, s’ha afirmat que el Govern mai va aplicar la seva pròpia llei de desconnexió o s’ha restat valor a la declaració unilateral d’independència. Però això es va produir, en contra del que moltes veus assenyades, del món de la política i de la societat civil, van advertir abans i durant la crisi. De fet, les defenses no qüestionen que es va cometre un delicte de desobediència.  La pregunta que ha de respondre el tribunal és si hi va haver alguna cosa més.

La Fiscalia, abraçada a la teoria de la rebel·lió postmoderna que va començar a dibuixar el jutge Pablo Llarena en la seva instrucció, veu rebel·lió. L’Advocacia de l’Estat, en canvi, no considera provada la violència necessària per a aquest tipus penal i va acusar els processats de sedició. Els dos delictes, en qualsevol cas, impliquen fortes penes de presó. A la llum del que va passar als carrers de Catalunya aquells dies i les proves presentades durant el judici, no és aventurat afirmar que l’existència de violència és discutible. De fet, són nombrosos els juristes que consideren que no es donen els requisits per condemnar els acusats per rebel·lió.

L’actuació del Govern

El desenvolupament del judici ha dibuixat un retrat poc encoratjador del Govern en aquells dies crucials. La improvisació, la idea que l’1-O era una mera eina negociadora amb el Govern de Madrid, el fet que la declaració d’independència era poc més que un acte simbòlic són exemples d’una irresponsabilitat que ha tingut greus repercussions socials i polítiques per a Catalunya i, en el pla individual, per als acusats. El seu argument que Espanya és un país que reprimeix les idees, en aquest cas les independentistes, és difícil de sostenir quan el sobiranisme continua governant a la Generalitat i s’ha presentat a tres conteses electorals des dels fets que ara es jutgen. Però és evident que el procés judicial que ha quedat vist per a sentència té un component polític. De fet, el judici és l’expressió del fracàs de la política i de la combinació de dos errors polítics: l’aposta unilateral de la Generalitat i la decisió del Govern de Mariano Rajoy de judicialitzar un problema que és polític.

La decisió del tribunal

Com a conseqüència, en els magistrats del TS recau ara una enorme responsabilitat. La seva funció no és cap altra que la d’aplicar la llei segons els fets provats. Són jutges, no polítics, i no se’ls pot ni se’ls ha d’exigir que actuïn amb plantejaments polítics. Però, d’altra banda, a ningú se li escapa que la seva sentència tindrà enormes repercussions en la vida política i en la convivència mateixa, a Catalunya i a la resta d’Espanya. Només fa falta veure les imatges de ciutadans seguint ahir les últimes paraules dels acusats en una pantalla gegant al carrer per adonar-se que la societat es troba en una nova cruïlla. Abans de la sentència, es pot insistir en l’exigència que els actors polítics i socials han de ser conscients de les seves responsabilitats, sobretot els càrrecs públics. I, com va expressar un dels acusats ahir, Santi Vila, desitjar que la decisió serveixi per construir una solució al conflicte i no per agreujar-lo.