Desànim després de l'entusiasme electoral

De Neander, Deníssova i Sapiens

El panorama que emergeix a Barcelona, Madrid, Catalunya o Espanya dibuixa un 'déjà vu', que remet a una etapa que crèiem superada i que provoca una nostàlgica sensació crepuscular

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp48587645 opinion leonard beard190611183142

zentauroepp48587645 opinion leonard beard190611183142

Després de l’entusiasme electoral, el desànim: el panorama que emergeix a Barcelona, Madrid, Catalunya o Espanya dibuixa un 'déjà vu', que remet a una etapa que crèiem superada i que provoca una nostàlgica sensació crepuscular. Cert que la profunda divisió de les societats catalana i espanyola forma part de la naturalesa de les coses, tot i que no per això deixi de ser depriment. En particular, quan es pren en consideració fins a quin punt són mites els que dirigeixen l’acció col·lectiva: en el veritablement rellevant, ni hi ha diferències substancials ni veritats absolutes.

Fa menys d’una dècada, paleontòlegs insignes postulaven que els neandertals eren poc menys que estúpids, i qualsevol tesi d’encreuament amb l’’Homo sapiens’ semblava aberració. Aquest era el mite de l’origen dels humans: la seva excepcionalitat i la seva unicitat. Ha hagut de ser l’ADN el que ha mostrat que no fa tant ens vam aparellar amb aquells i que, justament nosaltres, som els fruits bastards d’aquesta relació. Per complicar-ho més, les restes de deníssovans trobats el 2010 a Sibèria han mostrat que aquests també es van acoblar amb sapiens i neandertals, i que part dels seus gens continuen vivint en nosaltres. Aquesta fascinant història d’encreuaments i contraencreuaments entre diferents grups d’humans és la que explica David Reich (2018) en el seu 'Who we are and how we got here' (Qui som i com arribem aquí), en el qual sintetitza els descobriments sobre els nostres orígens de l’equip de Svante Päävo, del Max Plank Institute. Conclusió: el mite bíblic de l’excepcionalitat dels sapiens llançat al cub de la història. Som mestissos, i d’una forma radicalment més profunda del que mai hauríem pogut imaginar.

La nostra inalterable identitat

Tots som fills del mestissatge. I no només per aquests llunyans aparellaments. Més recentment, en l’expansió dels 'dos mil’, experimentem fortes entrades d’immigrants que han deixat profundes empremtes: avui a Espanya, un 20% dels individus de 20 a 40 anys no ha nascut aquí, mentre a Catalunya, i per als de 25 a 44 anys, aquest pes s’eleva a un notable 27%. Però aquest és un impacte que no volem reconèixer, perquè afecta un altre mite: La nostra inalterable identitat

Superada la crisi, tornem a atreure immigració: l’INE estima que, en la pròxima dècada, arribarà un contingent net d’uns 2,5 milions, dels quals prop del 20%-30% recalaran a Catalunya. ¿Quin serà el seu impacte? El 2005 vaig publicar un volum ('España 2020: un mestizaje ineludible') en el qual resumia el procés en què ens trobàvem i les tesis del qual poden estendre’s al que ens espera. És a dir, donada la seva relació amb l’ocupació, la immigració a Espanya per al grup de 25 a 44 anys augmentarà en la pròxima dècada del 20% que representa avui més del 30%. Per a Catalunya, l’impacte serà més intens: el 2030,  prop del 44% dels residents de 25 a 44 anys no hauria nascut a Espanya. Estem embarcats en un mestissatge inevitable. Però aquest mestissatge sembla inexistent: ni se’l veu ni se'l sent. La seva inexistència és un altre mite més.

El lector preguntarà, ¿no parlàvem d’eleccions? Cert. Però aquesta excursió al passat remot i a la immigració destaca una cosa substancial per al debat actual: en els grups humans, la norma és el mestissatge. Però, ¡ai!, de la genètica a les idees sembla haver-hi un oceà insalvable: si alguna cosa destaca en el conflicte català que ens desconcerta és la radical separació de grups atenent la seva puresa ideològica o identitària. I aquest no és un aspecte que emergeixi només a Catalunya, on un sector no menor de l’independentisme n’ha fet bandera d’exclusió; també en la resta d’Espanya couen faves, tot i que allà sembli menys evident perquè aquesta visió la genera el col·lectiu dominant.

Avui ser català o espanyol posaria en dificultats insalvables molts dels defensors de les seves essències

Notícies relacionades

¿Són reals els mites d’aquesta identitat catalana? ¿Ho és el de la nació espanyola? Sé que formulo aquestes preguntes en benefici d’inventari, tot i que la resposta al que és avui ser català o espanyol posaria en dificultats insalvables molts dels defensors de les seves essències.

Una vegada es dissipi la pols provocada per la tempesta de l’1 d’octubre, la repressió subsegüent, la presó preventiva, el judici, les penes que s’esperen i l’alliberament final dels presos, ¿què ens quedarà? Més divisió, perquè el problema català, i les línies vermelles traçades, no permeten entreveure solució. Però això no hauria d’obstar perquè, en un moment de transitòria lucidesa, reconèixer que la bretxa generada és resultat de mites diversos. Però ai, així funcionem els humans.