Barcelona, autoestima i orgull

Una de les conseqüències més nefastes de la caiguda de Barcelona en les garres del partidisme és l’increment del dèficit d’autoestima ciutadana. Tots els països combinen espais de divisió amb altres d’acord i col·laboració. El problema que patim és la ruptura general de l’equilibri. En comptes de preservar Barcelona com a espai de trobada, accentuem la confrontació política i la inserim en el frontisme. De moneda de tots a moneda de canvi. L’orgull de pertinença a una gran i singular ciutat encara no està gaire tocat, però es percep un cert desànim barceloní, als antípodes de l’adhesió generats en èpoques més benèvoles o més esperançades.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

No en pateix només la cultura però ho patirà sobretot la cultura. I com que és des de la cultura que irradien els estats d’ànim col·lectius, és previsible que el gran vaixell insígnia dels catalans, de tots els catalans i de molts que ni ho són ni cal que ho siguin, comenci a fer aigües per les bodegues més profundes, que són les emocionals. La capacitat de Barcelona per sobreposar-se a tantes patacades com ha patit és proverbial. La ciutat no ha estat seu de cap poder des de fa uns quants segles, però ha tingut força, empenta, un esperit social entusiasta que no ha flaquejat ni els temps dictatorials més foscos. Tots hem fet Barcelona i tots som hereus dels que han fet Barcelona més enllà de les diferències, que sovint han estat molt més greus que les actuals.

Com que des de la política no sorgiran iniciatives reparadores, balsàmiques per acordades i conjuntes, l’única esperança, tot i que remota, és la ciutadana, l’associativa, la privada, que hauria de ser imaginativa i constructiva des de la pluralitat i la discrepància, des de l’orgull i la modèstia. D’ençà del referèndum del tramvia, Barcelona, estireganyada pels dos bàndols i per tots dos menyspreada, ha sofert un procés agut de despersonalització. O la cultura i la ciutadania hi posen remei o no tindrà remei.