Pactes de només mitja foto

La pròxima formació dels governs municipals i autonòmics (en les comunitats on hi ha hagut eleccions) començarà a tancar el cicle electoral que ha dominat la vida política els últims mesos. Però el procés no acabarà fins que, previsiblement cap a mitjans de juliol, Pedro Sánchez sigui investit president.

La repetició d’eleccions, com el 2016, sembla prou improbable, tot i que no es pot descartar del tot ja que Sánchez només té segurs els vots dels seus 123 diputats. El que sí que està clar és que els pactes municipals (començant per Barcelona i Madrid), autonòmics i estatals seran difícils i laboriosos. Per l’augment del pluralisme polític i perquè la divisió en fronts no afavoreix la governabilitat.

La situació a Navarra

Una de les novetats de la setmana, la possibilitat que Navarra Suma (la coalició d’UPN amb el PP i Cs) recolzi la investidura de Sánchez, amb una abstenció, a canvi que els socialistes navarresos (el PSN) no facin coalició amb els nacionalistes (per a la qual cosa seria precisa l’abstenció de Bildu) és il·lustrativa. Sánchez no vol renunciar a l’abstenció dels dos diputats forals perquè tot pot anar molt just i perquè un Govern del PSOE amb el nacionalisme a Navarra seria vist per tota la dreta com un acte de total hostilitat, una cosa que no convé a un president que vulgui governar.

Sánchez admet així la complexitat postelectoral, renyida amb el reduccionisme de les campanyes. I la vicepresidenta Carmen Calvo l’ha reblat al declarar que entre governar Espanya o governar Navarra, el PSOE no dubta. Lògic. De passada anotem que, al no renunciar a les seves actes, ja hi ha tres diputats de JxCat que, malgrat el maximalisme de Puigdemont, li donaran a Sánchez una cosa que a la pràctica són tres abstencions més. Com Navarra Suma. Curiós.

Però durant els pròxims dies les grans incògnites estaran a la dreta. El pacte entre el PP i Cs no serà fàcil perquè són dos partits que lluiten pel mateix electorat i un d’aquests, el PP, ha perdut molta força i l’altre, Cs, tot i que no l’ha superat i en les europees ha tingut un sonat fracàs, li vol disputar el lideratge de la dreta. Però això que pot generar grans tensions, cas de Castella i Lleó, no és el fonamental perquè allà el PP i Cs es basten sols. El més greu es planteja allà on és obligat el recolzament de Vox. El pacte a Andalusia –que va afavorir el PSOE en les generals i que ja planteja conflictes com la  rebel·lió de Vox contra els Pressupostos andalusos– no és equiparable a un pacte amb l’extrema dreta a Madrid i la seva Comunitat. El PP sembla decidit. Cs no vol la foto del pacte, però sí els seus beneficis. ¿Pot permetre’s un partit liberal, lligat a Europa a Macron el gran enemic del qual és el partit de Marine Le Pen, un pacte amb Vox a la capital d’Espanya? ¿Afavoriria aquest pacte la seva imatge de modernitat i europeisme? ¿Fins on arribarà l’exigència de Vox d’un pacte amb campanetes? ¿Poden permetre’s Vox o Cs que Manuela Carmena continuï sent alcaldessa?

El dogma de la política de fronts

Tot apunta que hi haurà pacte de la dreta amb l’extrema dreta, però amb pocs escarafalls i sense foto. Bé, amb només mitja foto. ¿És el que, a mitjà termini, li convé a la dreta? Pot ser l’inevitable quan s’erigeix en dogma la política de fronts.

I és també el gran risc que corren socialistes i liberals. Ara com ara no és possible un pacte PSOE-Cs. Allà hi ha la campanya virulentament antisocialista de Rivera i aquell "amb Rivera, no" que clamaven els militants a Ferraz la nit del 28-A.

Però el 'no pacte' no hauria d’implicar tancar-se totes les portes. Sánchez haurà de governar en sintonia amb Macron i Merkel perquè sense Europa no anem enlloc. L’aliança amb Podem pot ser volguda per molts votants i obligada per la matemàtica parlamentària, però Sánchez no ha de quedar presoner d’un partit reticent a l’euro i que a més passa una greu crisi interna. Rivera vol ser president. Val, però, ¿l’ajudarà el pacte fàctic amb Vox i tenir escassa influència al Govern?

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Una abstenció de Cs en la investidura –que només compromet a això– podria ser un pas endavant en la normalització política d’Espanya sense que cap dels dos líders hagués de renunciar a res (tret del frontisme). Sánchez ha fet un pas a Navarra. Rivera està encallat a la mitja foto de Madrid.

¿I els grups secessionistes? Avui n’hi ha prou amb apuntar que l’estabilitat surt beneficiada amb la pràctica abstenció de tres diputats de JxCat. No va amb el discurs de Puigdemont, però...