Anar al contingut

La proposta de Colau

Adeu a l'equidistància, hola a la transversalitat

JORDI COTRINA

Adeu a l'equidistància, hola a la transversalitat

Jordi Mercader

Ada Colau ha sigut criticada durant molt temps per la seva condició d’equidistant de dos fronts irreconciliables. L’equidistància entre dues males idees, la unilateralitat i l’immobilisme, tenia el seu fonament; ningú s’hauria de sentir obligat a alinear-se amb cap moviment l’estratègia del qual consisteixi a córrer esbojarradament cap a l’abisme ni amb cap estat l’únic argument del qual és el manament diví de la unitat. El desastre ja es va consumar, ara patim la cascada de conseqüències. La més traumàtica, la dels presos; la més transcendent, la divisió de la política catalana en dos blocs que irradien a la societat una intolerància contagiosa.

La situació podria ser fins i tot més comprometedora que en la tardor-hivern del 2017; llavors, l’acceleració experimentada per uns i d’altres podia explicar els errors i també la vehemència amb què tot va ser viscut. Gairebé dos anys després, amb canvi de govern, judici i intent frustrat de diàleg pel mig, l’amenaça és la de palanquejar l’excepcionalitat a base de vetos polítics que impedeixin la governació de les institucions. Ara no es tracta d’evitar el xoc que ja es va produir sinó d’evitar la tendència a consolidar els seus efectes, en la qual alguns se senten molt còmodes.

L’equidistància pot haver quedat obsoleta, l’observació i denúncia de les conseqüències de la col·lisió van tenir escassos seguidors i un èxit perfectament descriptible per la magnitud del fracàs dels dos bàndols. La “palpitació del temps”, que va escriure Eugeni d’Ors i cita el president Quim Torra, hauria d’empènyer-nos a recuperar l’exercici de la transversalitat política en els governs que sigui possible i no a glorificar el bloqueig, com interpreta el president de la Generalitat quan demana alcaldes i alcaldesses independentistes per si ha de convocar-les al Palau per enfrontar-los a l’Estat.

La proposta de Colau per governar Barcelona encaixa en aquest canvi d’equidistància per transversalitat, a més de coincidir amb la voluntat majoritària dels votants barcelonins per un govern d’esquerres. El tripartit de l’independentisme, el sobiranisme i el catalanisme polític no sembla tenir futur perquè ni ERC ni el PSC estan disposats a oblidar greuges recents i antics. Republicans i socialistes potser necessiten una mica més de temps per decidir-se a practicar el que uns han descrit com cosir la societat (Roger Torrent) i els altres impulsar la reconciliació (Miquel Iceta).

El compromís de Colau per la transversalitat té poc marge de maniobra, ja que Ernest Maragall pretén ser alcalde per allistar Barcelona al servei de l’independentisme, això ha dit. Així doncs, només sembla quedar oberta la via d’una transversalitat imperfecta propiciada per un acord de govern amb els socialistes, retenint l’alcaldia amb uns vots deixats per Manuel Valls el dia de la investidura. Una decisió pragmàtica a l’empara de la doctrina del mal menor, de la qual sentirem a parlar molt en les pròximes setmanes.