A la punta de l'iceberg

Això que dius no és veritat. Això que expliques només t’ha passat a tu. O és una exageració. O passava abans, ara no. O t'ho mires veient des d’una perspectiva equivocada. ¿Vols dir que no ets una ressentida? ¿Vols dir que no ets una puritana?

Hi ha dos moments importants en la vida de qualsevol dona feminista: el de la presa de consciència, quan de sobte lligues caps i ets capaç de veure amb els propis ulls el masclisme en cru, sense les excuses que el neguen i, el segon, molts anys més tard, quan has lligat encara més caps, has llegit, parlat, pensat, discutit, escrit feminisme i de cop i volta la veritat se't mostra al davant tal com és: el que et pensaves que era el masclisme no és res més que la punta d'un iceberg. Creies que la igualtat era a tocar perquè som moltes les que hem assolit la primera fase, però resulta que hi som totes juntes, damunt d'aquest cim, però sota els peus hi tenim segles de costums, tradicions, religions, ordres establerts i sobretot privilegis, molts privilegis als quals ningú no vol renunciar.

Notícies relacionades

Covards

Aquestes dones 'dolentes dolentíssimes'

Ara mateix sóc, em sembla, en aquesta segona etapa: després de les mobilitzacions dels últims dos anys, de tenir més llibres de feminisme que mai a la taula de novetats de les llibreries, d'aparèixer el tema als mitjans, resulta que hi ha qui continua buscant la manera de normalitzar el que no és normal, la discriminació entre home i dones.

A 'Ofendiditos', Lucía Lijtmaer descriu una de les formes que ha adoptat, en els últims temps, l’ofensiva repressora no només contra les dones sinó contra qualsevol tipus de protesta política. En el cas del feminisme, la cosa passa per la tan estesa acusació de puritana. Com el pesat de la discoteca que et diu estreta per no deixar que et magregi, des de fa uns anys una manera efectiva d’intentar sufocar les denúncies d’assetjament, violació o violència contra les dones és acusar-nos de ser unes puritanes. El que és interessant del quadern de Lijtmaer és que rastreja l’origen d’aquesta contraofensiva neoconservadora disfressada de lluita per la llibertat d’expressió. És una de les feines més complexes i difícils de fer avui dia quan sembla que tothom diu espontàniament el que li sembla sense, aparentment, estar condicionat per cap ideologia: rastrejar els discursos i esbrinar d’on surten i quin és l'objectiu que busquen. Només així podrem desemmascarar els falsos amics de la llibertat que no són més que els rancis de tota la vida.