El nou poder europeu

Després de les eleccions europees de diumenge, el Consell Europeu (CE), format pels governants dels països membres, ja s’ha reunit per començar a discutir el futur president de la Comissió, que ha de tenir majoria qualificada al Consell i ser aprovat per majoria al parlament, i els altres càrrecs clau que tindran un pes fonamental a la UE dels pròxims temps.

No seran anys fàcils perquè la UE, que malgrat el Brexit no retrocedeix, continua avançant a un ritme més lent del que convé i perquè a molts països el projecte europeu té l’oposició de grups nacionalistes-populistes que malgrat haver pujat ho han fet menys del que es temia i no podran bloquejar el parlament. També perquè la incerta evolució econòmica i l’euro formen part d’una agenda complicada i perquè les tensions amb els Estats Units de Donald Trump (que pot ser reelegit) estan canviant l’ordre mundial.

A més de la Comissió, també s’haurà de designar un nou president del Consell (CE), el ministre d’Exteriors, càrrec que es va iniciar amb Javier Solana, i el del Parlament europeu (elegit pels eurodiputats). Finalment, tot i que no el menys rellevant, al president del Banc Central Europeu que a l’octubre rellevarà l’italià Mario Draghi, l’home decisiu el 2012 quan va afirmar que per impedir el desastre i salvar l’euro el BCE faria tot el necessari (una política monetària gens convencional) i que no hi havia d’haver dubtes, que ho aconseguirien.

El nou poder europeu afectarà tant o més els ciutadans que les polítiques dels seus governs nacionals. Toca, doncs, seguir els passos de Pedro Sánchez en les seves reunions de la setmana passada –com a president espanyol i com a representant del grup socialista amb més eurodiputats– per tenir influència en les noves institucions europees.

Agenda prioritària

Felipe González –sota el seu mandat vam entrar a la UE– va ser el president espanyol que va fer de l’agenda europea la seva primera prioritat. Després Aznar va mirar més cap a l’Amèrica de Bush i Zapatero va apostar per l’eteri diàleg de civilitzacions. El seu nord no era Europa, tot i que tant Zapatero com després Rajoy, a l’haver d’afrontar la crisi més greu des de 1929, van dedicar gran part del seu temps a emmotllar la política econòmica a les indicacions europees.

En els anys finals de Rajoy vam sortir de la crisi –no dels problemes ni dels seus efectes socials– i Espanya pot tornar a comptar. Amb el nomenament, no fa gaire, de Luis de Guindos com a vicepresident del BCE vam sortir d’un cert ostracisme i ara ja no som un país sota vigilància a l’haver aconseguit que el dèficit públic sigui inferior al 3% del PIB. També al ser l’economia amb pes de la UE que té més creixement.

Es discuteix ja la presidència de la Comissió. El criteri d’elegir el primer de la llista al parlament més votada –que va ser el que es va seguir quan es va nomenar Juncker fa cinc anys– pot ara no respectar-se. Perquè la majoria relativa del PPE ha quedat reduïda (només 177 eurodiputats sobre 751), perquè el candidat del PPE, l’alemany Manfred Weber, no convenç i el socialista Timmermans (holandès) té més personalitat, perquè populars i socialistes ja no tenen la majoria i necessiten el recolzament d’un tercer grup, els liberals o fins i tot els verds (que amb 69 eurodiputats han pujat significativament), perquè Macron i els liberals són contraris al mètode del 2014...

El joc s’acaba d’obrir. Merkel continua apostant fort per Weber. Si acaba cedint potser exigeixi per a Alemanya un altre càrrec de tant o més pes. Per exemple, la presidència del BCE, que mai ha tingut. I hi ha qui prefereix Weber a la Comissió que trobar-se que un falcó alemany com Jens Weidman, president del Bundesbank, és el successor del pragmàtic Draghi. És clar que hi ha altres alemanys amb criteris més oberts.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Sánchez, potser al costat de Macron, juga la carta de Timmermans, però sap que pot no sortir. En tot cas un pacte europeu socialista-liberal (impensable avui a Espanya) no seria només per imposar-se a Merkel (que també), sinó per compondre un arranjament amb la cancellera alemanya. El pla B de Sánchez és que Josep Borrell sigui el nou ministre d’Exteriors de la UE o el successor de Moscovici en la vicepresidència econòmica de Brussel·les.

Macron ha advertit que la negociació serà aspra i que hi ha una seriosa crisi comunitària. Però a la UE, els diferents Estats i partits volen guanyar component, no excomunicant (tret dels que volen liquidar la UE). És una cosa que aquí seria bo tenir present.