ANÀLISI
Fiscalia: Punt i final
Durant el procés els fiscals han tingut una actuació plena de titubejos i imprecisions
presos
La fiscalia ha presentat les seves conclusions definitives del judici del procés, i ha confirmat les gravíssimes acusacions provisionals: rebel·lió, malversació i desobediència. Això vol dir que ja no canviarà ni la versió dels fets que relata ni la qualificació juridicopenal que li atribueix als fets. I tot i que vull manifestar el meu total respecte pels fiscals actuants com a persones, em veig obligat a discrepar de la seva actuació com a juristes perquè em queda la sensació, després de llegir el seu escrit, que Kafka no era només l’autor d’una novel·la magistral en la qual descriu un home perplex davant d’acusacions que ningú aconsegueix justificar degudament.
Els fiscals durant el procés han tingut una actuació plena de titubejos, imprecisions, a estones un to que no suggeria objectivitat cap a l’interrogat, un evident desconeixement d’alguns detalls tecnològics i, finalment, una falta evident de preparació en diverses proves, particularment en els vídeos que van exhibir, que no només no van saber situar en diverses ocasions en el temps i en l’espai, sinó que a més avalaven de manera evident una tesi que no és la que defensen en la seva acusació, i de la qual han prescindit completament. De fet, el seu escrit de 130 pàgines, presentat a una velocitat de vertigen després de la pràctica de la prova, semblava que estava redactat abans d’acabar aquesta pràctica, perquè de fet fa poquíssimes referències a la prova. És clar, el fiscal no és un jutge, però sí que ha de ser objectiu i equànime, i no es poden predicar aquestes característiques de qui extreu conclusions probatòries sense haver vist totes les proves, o sense justificar el fet de no haver-les tingut en compte.
Però més enllà d’aquests detalls més externs, l’escrit, en el seu contingut, repeteix bona part del que ja expressaven les conclusions provisionals, i afegeix més explicacions en el punt de la malversació, tot i que, sorprenentment, amb prou feines hi consten pagaments realitzats, i els compromesos són de data anterior a la suspensió de la llei de referèndum per part del Tribunal Constitucional, per la qual cosa no eren il·legítims. D’altra banda, no s’explica com s’haurien fet aquests pagaments, o almenys compromès després d’aquesta data, que és la cosa més rellevant. Només s’afirma que es “van fer eludint el control estatal”, però no s’explica com. Ni tan sols es conjectura. Per posar un exemple, no es parla ni un moment de com es van adquirir les urnes.
I sobre el punt de la rebel·lió, s’afirma una cosa que alegrarà els independentistes: que van estar a punt d’aconseguir-ho, fet que provoca alguna cosa més que estranyesa quan se n’explica el ‘modus operandi’. El pla suposadament consistia a esquivar l’aplicació de les lleis a través de mobilitzacions massives que n’impedissin el compliment, amb la iniciativa i anuència del Parlament i del Govern i el recolzament dels Mossos d’Esquadra. Aquests Mossos que –la fiscalia ho reconeix– van advertir dels riscos de la celebració del referèndum i van col·laborar amb les altres policies. Aquest Parlament i aquest Govern que van ser dissolts en un minut sense oposar la més mínima resistència, el 27 d’octubre, després de l’aplicació de l’article 155. Aquestes manifestacions sense gairebé incidents en les quals els seus líders cridaven al pacifisme, crida menyspreada per la fiscalia que diu que també apel·laven “a la determinació mostrada en la guerra civil (fent servir l’expressió ‘¡no passaran!’)”, una expressió i determinació que, la fiscalia faria bé de recordar-ho, es va cridar per part del govern legítim de la República davant les tropes feixistes.
Però res d’això sembla que sigui important. La fiscalia afirma que hi va haver violència insurreccional que només és capaç de concretar en “empentes”, “puntades de peu” i algunes lesions d’etiologia ignorada, així com el llançament de “pots de beguda plens”, una “moneda” i “pedres”, una de les quals hauria causat una ferida a un agent que no es concreta, i una altra que hauria trencat un retrovisor. Les ferides dels manifestants, en canvi, van ser “molt lleus”.
En fi, un relat suposadament insurreccional que, si no fos per la gravetat de les penes que se sol·liciten, sorprèn qualsevol que hagi estudiat història i sap –o ha viscut– què és una insurrecció. No és infreqüent que els fiscals es reafirmin fins al final en les seves conclusions provisionals, tot i que ho és més que ho facin malgrat les evidències que ha mostrat la prova, o fins i tot el seu propi relat. Els jutges tindran l’última paraula.
