El tripartit

Ada Colau continua apostant per un pacte entre ERC, els comuns i el PSC. I la proposta potser té molt de refugi, o de bassa, intentant navegar entre dues aigües sense naufragar. Ideològicament és bonic, fer de frontissa i no de mur; una altra cosa és que pugui ser possible en aquesta Catalunya agitada. Les actituds d’Ernest Maragall i Jaume Collboni fan el pacte absolutament inviable. I aquesta impossibilitat, aquesta immutabilitat, és plenament acceptada, com si totes les cartes ja estiguessin repartides i el joc no admetés altres normes. Però basta mirar enrere, tampoc gaire enrere, per recordar que aquest pacte va ser possible i que va regir amb encert Barcelona. Els acords d’investidura o de govern van unir ERC, el PSC i ICV (espai que ara ocupen els comuns) durant més d’una dècada. Fins que, el 2007, ERC va sortir del govern de Jordi Hereu.

¿Vivim millor ara que creiem impossible aquest pacte? Amb més o menys encerts, els acords de les tres esquerres van posar la ciutadania en el centre de mira. També ho va fer el desacreditat tripartit de Pasqual Maragall i José Montilla. Veient la paràlisi actual, les retallades brutals del Govern d’Artur Mas que continuen sense ser corregides i la irrellevància que es dona als temes socials davant els nacionals, queda clar que no, que ni estem millor ni ens sentim millor. Ara ens mirem uns als altres i sabem que la proposta de Colau és impossible. Per a desgràcia de tots.