Anar al contingut

Al contraatac

Estàs igual

Estàs igual

Milena Busquets

Ningú està mai igual i quan algú et diu que et veu igual en realitat t'està dient que li continues agradant, que et continua estimant, que et reconeix a través dels anys.

L’altre dia en la presentació d’un llibre, se’m va acostar una vella amiga que no veia des de feia anys, em va fer una abraçada i em va dir: “Estàs igual”. Era mentida, és clar, una gran mentida. Però la meva amiga no m’ho va dir ni per quedar bé, ni per bona educació ni per convèncer-se que ella també “estava igual” (les persones espavilades utilitzen els seus amics com a miralls, perquè són molt més fiables que els miralls de veritat), en realitat crec que volia dir que li semblava que jo no havia canviat, que és una cosa molt diferent: la qüestió no és si estàs igual (ja et dic jo que no, amb sort estaràs només una mica pitjor), sinó si ets igual.

Si has aconseguit plantar cara als esquinços, si has aconseguit que la por no es multipliqui per mil, si no t’has aburgesat, si demà mateix, avui mateix, ara, pots fer la maleta i anar-te’n a una altra banda, si no t’has convertit en sacerdot de cap religió (ja sigui una de les més recents, com el feminisme o l’independentisme, o qualsevol de les clàssiques), si no has firmat gaires contractes (l’important són els pactes de sang), si camines amb el peu lleuger com diu Bob Dylan (un que no està igual però que continua igual), si continues fent gràcia als teus amics (això sí que seria una gran tragèdia, deixar de fer gràcia als teus amics, deixar de fer riure els teus fills, això seria molt pitjor que envellir, molt pitjor que qualsevol ruïna possible), si continues tractant tothom igual.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Un dia, la meva mare, que era la persona més autènticament tolerant, permissiva i amb sentit de l’humor del món, després de veure’m contestar malament la noia que ens ajudava a casa i una vegada ella va haver sortit de l’habitació, em va mirar molt seriosa i em va dir: “Em fas fàstic” (l’amor salvatge de la meva mare, tan oposat a l’amor cec, tan implacable). Era la primera vegada que m’ho deia, també va ser l’última, he intentat no tornar-li a fer fàstic a ningú mai més.   

Ningú està mai igual i quan algú et diu que et veu igual en realitat t’està dient que li continues agradant, que et continua estimant, que et reconeix a través dels anys. Que queda alguna cosa en tu de la infància i de l’adolescència. Que no t’has vist obligat a construir gaires barricades al teu voltant. Que conserves el riure fàcil, la confiança en els altres, la curiositat. Que la força, la gana i la son estan més o menys intactes. I les ganes de divertir-se, la fe en els amors eterns (els únics que existeixen; ¿què és aquesta idea boja de deixar d’estimar algú?, a les persones se les estima per sempre, se les acompanya fins al final) i en les intuïcions fulgurants i certes.

Potser en comptes d’entossudir-nos a “estar igual”, ens hauríem de conformar amb ser els mateixos de sempre.

Temes: Família Llibres