'Ageism', discriminar per l'edat

Els resultats de diumenge han confirmat, entre d’altres aspectes, desitjos profunds de canvi. Gens inesperats, tenint en compte el resultat de lesgenerals. Però com que l’Església ja té doctors que esmicolaran els fets, em permetran que els esquivi i em centri en un parell d’incidents inqualificables, que han passat desapercebuts en el fragor de la batalla electoral.

Em refereixo a l’ús, en el debat polític,d’arguments 'ad hominem’. És a dir, arguments destinats a desacreditar algú que ofereix un raonament, per a, en virtut de l’estigma aconseguit, menysprear els seus arguments. Es tracta d’un vell conegut:l’Església Catòlica ho ensenyava en els seus seminaris als aprenents de sacerdot fa unes quantes dècades. I, entre d’altres, l’extrema esquerra leninista l’ha utilitzat sovint. A Catalunya en tenim un exemple que, encara avui, gela les venes: durant l’estiu del 1937, en els anomenats Fets de maig, el POUM va ser desmantellat i els seus líders presos o desapareguts; i llavors es va propagar allò de "¿On és Nin? A Salamanca o a Berlín". ¿Per què discutir amb ell si es tractava d’un espia?

Argumentació 'ad hominem’

Avui, per sort per a tothom, les coses han canviat. Però la pervivència de l’argumentació 'ad hominem’ continua. I és el seu ús en les eleccions municipals, i el que això significa, que voldria comentar. Ha emergit en polítiques que són procedents d’entorns molts diferents: el Partit Popular i Junts per Catalunya, tot i que n’hi ha altres exemples. Dues de les seves representants més conspícues, Álvarez de Toledo i Elsa Artadi, han coincidit a llençar a la galleda de les escombraries els seus contrincantmés grans, justament per això, perquè eren més grans. En el cas d’Álvarez, destacant la senilitat (sic!) de Manuela Carmena i, en eld’Artadi, per la falta de futur dels 76 anys d’Ernest Maragalld’Ernest Maragall.

Aquestes crítiques amaguen un parell d’aspectes particularment rebutjables. El primer, la desqualificació personal com a mètode de discussió, justament per evitar entrar en consideracions sobre les propostes formulades. I això, tant perquè sol amagar una deplorable falta d’argumentació, com perquè mostra menyspreu envers uns votants que mereixen discutir programes i propostes. I no sobre l’edat o altres característiques personals dels candidats.

Ancorats en el passat

El segon té a veure amb la incapacitat de la nostra societat, almenys fins avui, de conferir un tracte adequat a les persones de més edat. Que Álvarez i Artadi s’hagin atrevit a utilitzar aquests desqualificatius diu poc d’elles, però en particular diu poc de la nostra societat: difícilment els haurien utilitzat si no creguessin que coincidien amb part del cos electoral. És per això que, tot i que no m’agraden els neologismes, he titulat 'Ageism' aquest article. Aquest vocable anglès expressa amb rotunditat el que ha passat: discriminació per edat. Pura discriminació. Haurem de convenir que els britànics, els inventors del terme, ens porten avantatge: ja fa una dècada que en aquell país aquesta discriminació està perseguida. Però Espanya és particular: som campions, i ho celebro, en la lluita contra qualsevol altre tipus d’exclusió, sigui per raó de sexe, raça, religió o ideologia. Però, pel que fa al’edat, això no és així: continuem ancorats en un passat llunyà.

Els exemples d’aquesta segregació són més que abundants. Però es podrien resumir en les dramàtiques dificultats per mantenir-se actius d’un contingent no menor de les persones amb 50 o més anys. O en la penalització, o la prohibició, per continuar en el mercat de treball per als que ja tenen edat de jubilar-se: no ha sigut fins al 2013 que les nostres lleis contemplen, en supòsits molt restrictius, aquesta possibilitat per als que ho desitgin.

El culte a la joventut

Notícies relacionades

Les pensions de jubilació anticipades a l''ull de l'huracà' de l'AIReF

Naturgy: no tots els fons són iguals

¿Què reflecteix aquesta desconsideració? Deu tenir arrels molt dispars (biològiques i econòmiques, entre d’altres) però, siguin quines siguin, en les últimes dècades s’ha imposat el culte a la joventut i el seu oposat, el menyspreu a la vellesa. Però, de joves, n’hi ha de molts tipus. Des d’aquells que sacrifiquen el seu futur a favor de la societat fins a les Joventuts Hitlerianes, que també eren joves. De fet, que l’empenta i la força de la joventut no sempre és un valor sembla que era la visió dels clàssics: a l’Atenes de Pèricles, 30 anys era l’edat mínima per poder ser elegit.

En tot cas, la discriminació per edat hauria de ser abandonada d’una vegada per totes. Hem progressat, i molt, en el rebuig d’altres discriminacions. I això, i fonamentalment, perquè una societat avançada s’ha de basar, estrictament, en els mèrits. I aquests no entenen de sexe, ideologia, raça ni religió. Però tampoc d’edat.