El bàlsam del Tribunal Europeu de Drets Humans

Tot conflicte sol provenir d’un o diversos errors de base, i mentre no es resolen, la solució de la controvèrsia és impossible o s’hi arriba de mala gana. Per la banda espanyolista, l’error principal –no comès durant la Transició–ha consistit a fer una lectura parcial i intransigent de l’article 2 de la Constitució, que parla de la “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, però al mateix temps de l’“autonomia de les nacionalitats i regions que la integren”. Aquesta segona part sembla haver-se omès per complet, i d’aquesta manera s’ha sostingut amb gran entossudiment que no era possible, no ja la celebració d’una consulta, sinó ni tan sols dialogar sobre una possible reforma d’aquest article. ¿Potser una norma jurídica no és reformable?

Per descomptat que ho és, però no de qualsevol manera. I és que davant d’aquesta lectura essencialment tossuda d’aquest precepte constitucional, els poders públics catalans van reaccionar desobeint ni més ni menys que el Tribunal Constitucional. Al marge de diverses resolucions preparatòries que explícitament ignoraven l’alt tribunal, el Parlament va aprovar les lleis del 6 i 7 de setembre del 2017 per un procediment irregular i rapidíssim que va impedir la reflexió i el debat necessaris de la cambra. Aquestes lleis eren de convocatòria d’un referèndum d’independència i de constitució de la república, i van ser suspeses immediatament pel Tribunal Constitucional. Malgrat això, l’executiu català va decidir desobeir el Tribunal Constitucional i celebrar, fins i tot sense les garanties d’aquestes mateixes lleis, una consulta, convertida ja a aquestes altures en il·legal, irregular i, per això, d’impossible efecte vinculant.  

Desobeir, un error

Per tant, l’error del sector independentista va ser desobeir ni més ni menys que l’intèrpret suprem de la Constitució. Es dirà que altrament no era possible aprovar aquestes lleis. ¿De debò era necessària, aquesta aprovació? Si el final de la història era una mobilització amb aparença de consulta sense valor jurídic, ¿no hauria sigut millor limitar-ho tot a una declaració no vinculant del Parlament, com tantes altres que hi ha hagut, o del mateix Govern avalant la mobilització, de la mateixa manera que ha secundat cada any l’11 de setembre? Això no hauria comportat ni el retret penal de la desobediència.

Ahir, el Tribunal Europeu de Drets Humans va confirmar tot l’anterior. Va deslegitimar la desobediència, va ferir de mort la consulta de l’1-O i va rebutjar la tesi que el debat del Parlament fos exercici de la llibertat d’expressió i de reunió. En absolut. A qualsevol país democràtic és possible expressar-se i reunir-se, però el que no es pot fer és desobeir frontalment el Tribunal Constitucional aprovant lleis inconstitucionals i executant-les quan són suspeses per aquest tribunal. En definitiva, el tribunal ja té un marc mental desfavorable a les accions del moviment independentista de setembre-octubre del 2017.

Ni rebel·lió ni sedició

Notícies relacionades

L'independentisme travessa la línia vermella

La Justícia europea rebutja la demanda de Puigdemont contra la suspensió d'un ple sobre l'1-O

Aquesta resolució del Tribunal Europeu de Drets Humans pot ser balsàmica, perquè hauria de portar a un replantejament de l’estratègia independentista si desitja subsistir com a moviment democràtic sense provocar la frustració d’encara més persones. Però la decisió del tribunal d’Estrasburg no ha de portar el sector espanyolista a ufanejar. La imputació per rebel·lió/sedició és exagerada. Les presons provisionals són, per tant, injustificades. Ja ho ha dit Amnistia Internacional i un organisme no menyspreable de les Nacions Unides, i això podria no ser-li indiferent al Tribunal Europeu de Drets Humans.

A més, als diputats electes no se’ls està deixant exercir els seus càrrecs, com li va passar a Demirtas, amb clatellada del Tribunal Europeu de Drets Humans a Turquia. És impossible saber què decidirà el tribunal d’Estrasburg sobre aquests temes, i la seva resolució no necessàriament ha de ratificar les tesis de la fiscalia. No hi va haver rebel·lió ni sedició, per més que hi insisteixi la fiscalia recolzant-se en una, ja a hores d’ara, prova inexistent d’aquestes. L’exhibició delsvídeos d’ahir i les injustificables vacil·lacions de la fiscalia van causar vergonya, més enllà de l’estupor que aquests vídeos –en els quals es veu els Mossos afrontant activament la protesta dels manifestants–, així com un 'powerpoint' i una agenda de continguts delirants, hagin privat de llibertat nou polítics durant més d’un any. És simplement sagnant.