L'aclimatació

Quan, a les eleccions de desembre a Andalusia, els resultats van propiciar la possibilitat d’un Govern del PP amb el suport necessari de Ciutadans i Vox, de seguida es van encendre les alarmes antifeixistes. Si més no, unes quantes. Mai s’havia donat una circumstància semblant i mai havia passat que un partit amb un programa i un ideari definitivament ultres es convertís en una crossa útil i imprescindible. N’hi va haver que van clamar al cel perquè tal cosa no es podia admetre i recordaven que, en casos similars, la dreta conservadora (i sobretot la liberal i l’esquerra institucional) havia fet que prevalguessin els valors democràtics per damunt de l’interès partidista. El cas emblemàtic va ser la renúncia a la particularitat ideològica (aquells nassos progressistes tapats amb una pinça, en la famosa segona volta francesa del 2002 entre Chirac i Le Pen) en pro de la virtut republicana.

A Andalusia, no. S’admetia el col·laboracionisme, ras i curt, amb molt tènues discrepàncies. El que passa ara a Madrid, a l’ajuntament i a la comunitat, és que aquest antecedent es naturalitza sense entrebancs. És a dir, l’extrema dreta ja forma part del medi natural, s’ha aclimatat, sense escarafalls. Ciudadanos abandona definitivament la careta liberal i el PP celebra la victòria perquè sap que Vox forma part del mateix ecosistema. Només ha fet falta un semestre per arribar a aquest cim de la indignitat política.