Urnes amb memòria

Hem tornat a comptar-nos. Són poques les victòries incontestables. A Catalunya, les que criden més l’atenció són les de Puigdemont en les europees i el PSC al cinturó vermell intens, intensíssim de Barcelona. ERC ha aconseguit la victòria a Barcelona. Una fita històrica que no ve acompanyada per una allau de vots. Només 4.833 paperetes els separen de Barcelona en Comú, poc més que dues vegades l’aforament del Liceu. Si en comptes d’atendre el nombre de regidors, comptem els vots, l’aritmètica ofereix dades reveladores. La suma d’ERC, JxCat, la CUP i Graupera (els dos últims sense presència en l’ajuntament) reuneix 297.512 ciutadans. La suma de Barcelona en Comú, el PSC, Cs i el PP, 432.144 votants. Barcelona dista molt, moltíssim, de ser independentista.

En una hipòtesi asèptica d’emoció, encara seria possible somiar amb una Colau alcaldessa en aliança amb Collboni i recolzada en la investidura per un Valls que recordés la seva suposada ànima socialista. Però, malgrat que els miracles existeixen, falta fil per cosir tanta peça. Tret que hi hagi un canvi de rostres... ¿Joan Subirats? Si falta imaginació i coratge, Maragall governarà amb JxCat. Serà difícil, més encara si l’objectiu és convertir Barcelona en l’anhelada capital de l’independentisme. Per fer-ho necessitarà els comuns. Si hi accedeixen, serà la rúbrica de la seva intranscendència. Entre el progressisme i el processisme, Colau no sempre va escollir el primer. Les urnes l’hi han recordat.