Benvinguts a tots els mons possibles

Qui volgués omplir una pàgina de tòpics podria dir que cada novel·la és un món, i estaria gairebé segur de no equivocar-se. Qui digui això és, segurament, el tipus de persona que també comença afirmant quan algú el deixa parlar allò de "com no podia ser de cap altra manera", quan tots sabem que sempre, tot, pot ser d’una altra manera.

Però hi ha molts mons, i moltes novel·les, i hi ha fins i tot diversos mons en una mateixa novel·la, que és el que passa quan es llegeix 'Bienvenidos a Welcome', la recuperada i ‘fantabulosa’ primera novel·la de Laura FernándezLaura Fernández. Entre els maltractats arbustos d’una muntanya deserta s’amaguen detectius que es curen miraculosament, naus espacials, alcaldes minvants i periodistes més o menys rosses amb serrells més o menys combatius a la recerca de notícies que pot ser que hagin passat o no, depèn de com es miri.

No és casualitat que Fernández reflexioni avui dia sobre com les seves novel·les són petits parcs construïts per ella mateixa per desaparèixer-hi. La frase ressona al meu cap mentre llegeixo les gestes de Welcome: totes i cada una de les seves escenes semblen infinits laberints que s’amaguen sota de les cadires o els fanals –¡aquest delit que amagaven en la infància els còmics de Mortadel·lo i Filemó!–.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Però que no s’equivoqui ningú. No hi ha res rutilantment infantil ni innocent aquí, sinó una explosió d’ànsia, imaginació i desig. El món de Welcome ens adverteix que allò que entenem com a normal, tota la rutina del món, segons es miri és també un deliri. Que no hi ha normalitat, sinó normopatia. Que no hi ha res més BOIG i AL·LUCINANT que una redacció o una oficina, on tothom corre com pollastre sense cap –és possible que fins i tot algú SIGUI un pollastre sense cap–. I que les paraules, per a qualsevol nena que ha somiat ser una espia, una trapezista, o una detectiva, sempre obren comportes a nous mons.

Benvingut i ben trobat de tornada aquest primer tret. Ah, les coses que sempre poden ser d’una altra manera, ¡quantes alegries ens donen!