Barça, toca tornar a la pilota i no és qüestió de nostàlgia

Tenir una idea no és només presumir-ne. Tenir una idea no serveix únicament per posar-li noms a nous miniestadis formatius. Ni tan sols per idear estranys mosaics que omplin les grades del vell Camp Nou. Tenir una idea significa, sobretot, cuidar-la, mimar-la, evolucionar-la –tot és millorable, per descomptat– i, per sobre de qualsevol altra consideració, dignificar-la.

No es tracta de nostàlgia mal entesa. Ni de bon tros. Es tracta d’innovació, de creativitat, de talent... D’entendre, alhora, que la cultura del triplet (com si fos el més fàcil del món aconseguir una cosa que no té ningú a Espanya) ha devorat el Barça, l’únic que va abastar aquestes dues utopies: Guardiola (2009) iLuis Enrique (2015).

Tenir una idea és creure-hi realment, per sobre de generacions irrepetibles (Xavi i Iniesta mai tornaran) o jugadors secundaris. Creure que es pot (i cal) jugar amb l’estil que va fer realment diferent i singular un equip. Toca tornar a la pilota. Ni més, ni menys.

No és problema de qui vingui sinó que el club, que ha viscut de la inèrcia del cicle més gloriós mai vist (Messi, Busquets i Piqué ja eren els pilars del Barça del sextet amb Pep una dècada enrere), detecti amb precisió on nien els veritables problemes. Problemes estructurals, això és cert. Però no problemes irresolubles.

No s’ha de cremar tot. Tot i que tampoc n’hi haurà prou a posar-li una mà de pintura a l’equip com si res hagués passat emparat en aquest domini gairebé dictatorial a Espanya (vuit de les 11 últimes Lligues li pertanyen), que contrasta amb la terrible depressió europea (una final, un títol en els últims vuit anys). Va molt més enllà.

Regenerar el Barça

No és només reformar el Barça. Toca regenerar-lo, tot i que transcendeix dels noms que vinguin (De Jong ja està confirmat, Griezmann espera ansiós, De Ligtdubta) perquè potser resulta més important (i més decisiu) saber qui se’n va. El 2008, Guardiola va obrir la porta de sortida a Ronaldinho, Deco i Eto’o, tot i que s’hi va quedar un any més. Allà va començar la revolució. El Barça 2.0.

Amb Coutinho, el rostre del fracàs de l’última renovació, no n’hi haurà prou sinó que caldrà veure el calat de les baixes per llançar un autèntic missatge anunciant que l’statu quo del Camp Nou ha canviat.

Anfield va marcar la frontera. Roma va ser un avís. París i Torí, també. Però  Liverpool, com va passar al seu dia a Atenes-94 amb el Dream Team de Cruyff, va significar el punt i final. Ja no n’hi haurà prou a trobar jugadors que facin la vida més fàcil a Messi. No és suficient amb aquesta lliçó que va deixar Guardiola quan el Barça besava la seva penúltima Champions (2011). Aquesta idea també ha quedat desfasada. 

¿Qui mana? ¿Qui executa?

Notícies relacionades

La meva gran sorpresa de Sant Jordi

Gest poc coherent

Es tracta de canviar-li la pell, removent peces bàsiques per agitar un equip que continua tenint molt valor (amo tirànic de la Lliga, va competir a la Copa fins a la final, va morir a Europa per quart any consecutiu) al qual el temps se li tira perillosament a sobre.

No serà fàcil, presoner com està el club del que li ha donat aquest equip en una dècada immensa. Fins i tot el seu pitjor any, el millor de Messi, això sí, va arrasar a la Lliga aixafant al Madrid, al qual ha deixat a 19 punts. Té la idea el Barça, però... ¿qui l’executa? ¿quina ideologia domina? ¿qui mana de veritat? ¿Pep Segura? ¿Eric Abidal? La pilota torna a ser seva. Que no la perdin més, sisplau. A les seves mans està que el Barça torni a ser el Barça.