Una temporada de 10

El balanç del curs 2018-19 del FC Barcelona s’escriu ràpid: el tio que millor ha jugat mai a aquest esport ha realitzat una de les temporades més completes de la seva carrera, i això li ha servit al seu equip per guanyar la Lliga obtenint els mateixos punts que en la temporada de l’injuriat ‘Tata’ Martino (87, amb 10 gols menys a favor i tres més en contra que llavors) i per deixar tot just tres o quatre partits que realment valgui la pena recordar pel futbol desplegat. I poca cosa més.

“Hi ha un home a Espanya que ho fa tot”, cantava el duo Astrud a començaments del mil·lenni (“és el que escriu les cançons de la ràdio / és el que et serveix les copes i el que et ven el diari”). Leo Messi és avui l’home que ho fa tot al Barça: el que organitza el joc d’atac, el que reparteix les assistències, el que marca els gols i fins i tot el que surt a parlar davant de la premsa quan la directiva considera que algú ha de donar la cara per l’entrenador. Messi és el principi i el final, l’alfa i l’omega, el yin i el yang, el Senyor de la Llum, l’ens còsmic que dona sentit a tot el que passa al Camp Nou. Fora del 10 no hi ha res.

Tant és així, que l’afició barcelonista ha començat a confondre l’entitat amb el jugador. Quan al Benito Villamarín l’afició valencianista corejava “València, València”, el sector blaugrana de la grada responia cridant “Messi, Messi”. ¿I les samarretes? Enrere han quedat aquells dies en què un s’acostava a l’estadi del Barça o assistia a una final jugada per l’equip i, al costat de les elàstiques amb el 10 i el nom del de Rosario, veia també els dorsals de Xavi, d’Iniesta, de Puyol i fins i tot de David Villa. Futbolistes amb qui era fàcil (i gratificant) identificar-se. Avui aquesta diversitat ha quedat arrasada. Seria interessant esbrinar quantes samarretes de Coutinho, de Rakitic, d’Arturo Vidal, de Sergi Roberto o de Jordi Alba s’han venut l’últim any a les botigues oficials del club.

Notícies relacionades

El rei de Copes abdica en una altra nit amarga

Les claus tàctiques del Barça-València: Fugues sense perdó

Messi és el futbolista més ben pagat del món. I tot i així el seu sou gairebé sembla insuficient per compensar la tasca d’algú que amb el seu talent i dedicació ha de compensar les inexplicables decisions de la direcció esportiva (¿qui i per què va considerar bona idea costejar a Kevin-Prince Boateng cinc mesos de vacances a Barcelona?); la irrellevància d’un entrenador que, buscant la concòrdia, premia sistemàticament els galons i es mostra inflexible amb els més febles, i, sobretot, l’escaqueig d’uns companys que, desposseïts de tota responsabilitat (“ja ho resoldrà Messi”) només semblen esperar una nova genialitat del 10 per pujar al despatx del president a exigir-li una millora de contracte (inexplicablement, solen tenir èxit).

En els dies previs a la final de la Copa del Rei, Josep Maria Bartomeu va defensar emfàticament la continuïtat d’Ernesto Valverde apel·lant a la seva capacitat de “gestió”. Si el FC Barcelona necessita un gestor o un tècnic amb idees pròpies és un assumpte que queda per a un altre debat. Però potser el president hauria de considerar que el bé més preuat que cal gestionar avui a l’equip és la presència del millor jugador del món. Si aquest tresor incalculable s’acaba convertint en un problema, serà que algú no està fent bé la seva feina. I aquí l’únic segur és que aquest algú no es diu Lionel Messi Cuccittini.