La 'grama' i la 'tica'

En la segona part del Quijote, el batxiller Sansón Carrasco informa el cavaller de l’edició de la primera part de les seves aventures, a càrrec de Cide Hamete Benengeli. Tant el Quijote com Sancho estan sorpresos de veure’s com a protagonistes d’una ficció que no és sinó la seva pròpia història real, que no és sinó una ficció. Sancho es lamenta de no haver aconseguit la “ínsula” promesa pel Quijote i es queixa que, escampats pel món, hi ha governadors molt més inútils i ignorants que ell. El batxiller Carrasco li diu que no s’emmiralli en aquests sapastres, sinó en els que governen “ínsulas” de debò: “Por lo menos, han de saber gramàtica”. I Sancho contesta: “Con la grama bien me avendría yo, pero con la tica, ni me tiro ni me pago porque no la entiendo”.

Gemma Rigau, ànima de la nova gramàtica catalana, filòloga reconeguda, delicada, sàvia i discreta, amb un somriure murri que conec molt bé perquè els meus avis també eren de Banyoles, va pronunciar una breu, densa, impecable dissertació sobre les perífrasis prospectives a la “ínsula” del Suprem. “El español es más rico en perífrasis de obligación”, va dir, i vaig pensar, com Pla, “quina bella cosa pot ser una gramàtica clara, simple, precisa, intel·ligible”. Rigau va mostrar als jutges, perquè ho entenguessin, que una cosa és parlar de possibilitats i una altra és fer-ho d’imposicions. Ens va ensenyar també que és la llengua qui configura una mentalitat.