Els reis de l'europrostitució

Carlos Bardem està promocionant la seva novel·la ‘Mongo blanco’, en què explica la història d’un delsnegrers  –un espanyol de Màlaga– que van saquejar el continent africà amb el comerç d’esclaus. L’altre dia, Toni Garrido li va plantejar a ‘Hoy por hoy’ si creia que amb l’abolició de l’esclavitud realment havien desaparegut els esclaus. Jo crec que no; i ha sigut un altre llibre el que m’ha clavat un cop de puny a l’estómac per recordar-m’ho. Es titula ‘Si esto es una mujer’, i l’han escrit Lorenzo Silva i Noemí Trujillo basant-se en el cas d’Edith Napoleón, una prostituta originària de Sierra Leona que fa quinze anys va ser assassinada, esquarterada i llençada a un abocador de Madrid.

Deshumanització i maldat

Els autors manlleven l’esperit  del mític ‘Si això és un home’, de Primo Levi, en què es relatava el procés de deshumanització que van patir els presoners dels camps de concentració nazis, i el feminitzen. Els sobren raons per fer-ho. La novel·la se submergeix en el més roí de la prostitució, l’explotació sexual i el tràfic de dones, per confirmar que, efectivament, moltes són esclaves. ¿Com definir si no les víctimes de les xarxes que operen, per exemple, a la Colònia Marconi de Madrid, on a les nigerianes se les sotmet amb el vudú i amb l’amenaça que si no passen per l’adreçador la seva família en pagarà les conseqüències?

Notícies relacionades

Espanya, al podi del consum de prostitució pel buit polític i legal

Amelia Tiganus: «Els prostíbuls són camps de concentració per a dones pobres»

Un oficial de la Guàrdia Civil amb tres dècades d’experiència al seu darrere confessa en un moment de la novel·la: “Porto 30 anys de servei i he vist de tot. Me l’he jugat amb etarres, narcos i assassins; però si et dic la veritat, en aquests tres mons junts no vaig arribar a veure tanta maldat com la que trobo cada dia en aquest negoci”. El fotut és que això no passa només a les pàgines d’un llibre. L’inspector en cap de la Policia Nacional, José Nieto, que porta més de 20 anys combatent les màfies del tràfic, em va confirmar l’altre dia a la tarda que en algunes zones d’Espanya on abunda la immigració més precària els proxenetes tenen les dones ficades en coves –no és cap metàfora, és literal– i per cada ‘servei’ els paguen cinc euros i una ampolleta d’aigua. Esclaves per a esclaus.

Oferta i demanda

Ara tenim, a més, un riu de dones veneçolanes que fuig de la crisi del seu país i no troba cap altra sortida; o sigui, que l’oferta de carn s’ha diversificat, encara és més internacional que abans. Els puteros estan d’enhorabona. Si les enquestes no menteixen, quatre de cada deu homes. I arribats a aquest punt, com quel’oferta no existeix sense la demanda, resulta obligatori –i trist, i vergonyós– recordar que Espanya és el primer país europeu en consum de prostitució. O sigui, que a Eurovisió no ens mengem una rosca, però si hi hagués un festival d’anar de putes sortiríem de la taula. Penós.