Un superdiumenge transcendental

La ‘foto finish’, titula EL PERIÓDICO en portada en relació amb l’ajustada pugna electoral a Barcelona, però el títol es podria aplicar a moltes de les eleccions municipals, autonòmiques i les europees que se celebren avui. El final del bipartidisme ha enviat al bagul dels records les majories absolutes, ha convertit les nits electorals en una muntanya russa d’emocions i ha fet que els pactes postelectorals siguin imprescindibles.

La nit d’aquest superdiumenge en què els ciutadans espanyols voten en eleccions municipals, autonòmiques i europees serà, així doncs, molt llarga. I el dia després estarà marcat pels inevitables pactes. A Espanya, al bipartidisme l’ha seguit un duel de blocs ideològics, amb el PSOE i el món Podem i les seves confluències a l’esquerra i el PP i Ciutadans a la dreta. La pugna electoral es dona alhora entre i dins dels dos àmbits ideològics.

Per als dos blocs, el 26-M és una mena de segona volta de les eleccions legislatives del 28-A, que es van saldar amb victòria del PSOE i derrota de la triple dreta, malgrat l’entrada de la ultradreta de Vox al Congrés. A Catalunya, a la pugna de blocs ideològics s’hi juxtaposa la divisió en dos de la societat i de la política imposada pel procés. Aquests dos eixos donen resultats tan complexos com una victòria de Cs i una majoria independentista en les últimes autonòmiques (2017), i una victòria d’ERC i un ressorgir del PSC en les generals del 28-A

L’hegemonia independentista

 Com passa en l’àmbit ideològic, dins dels blocs independentista i constitucionalista també es donen dures pugnes internes, sobretot en el sobiranista, del qual l’eterna lluita per l’hegemonia entre ERC i l’espai convergent viurà avui un nou capítol a escala municipal i en un cara a cara directe entre Oriol Junqueras i Carles Puigdemont en les eleccions europees.

La juxtaposició de l’eix social i nacional té el seu principal camp de batalla a Barcelona. L’alcaldessa, Ada Colau, busca la reelecció apel·lant a l’esquerra i navegant amb ambigüitat en l’àmbit nacional. L’independentisme, liderat per Ernest Maragall, no oculta el seu desig d’aconseguir el poder a la capital de Catalunya, cosa que li donaria una eina fenomenal en l’estratègia de permanent tensió institucional amb què intenta respondre al judici als líders del procés. Però Barcelona és massa gran, diversa i important com per reduir-la tan sols a un peó del procés. Aquest és l’espai en què Jaume Collboni i Manuel Valls han intentat construir la seva campanya. Els barcelonins dictaran sentència en unes eleccions en les quals quedar primer gairebé equival a governar, atesa la dificultat de sumar majories estables.

El contenciós català ha afectat de forma irremeiable la campanya a la resta d’Espanya. Amb Madrid com a gran objectiu, el PSOE busca ratificar els resultats del 28-A i burxar en la ferida d’un PP debilitat per l’auge de Cs i la irrupció de Vox. Tot i que sembla que el globus de Vox s’ha punxat una mica, avui la ultradreta entrarà en nombroses autonomies i ajuntaments, fet que continua sent una pèssima notícia.

Pablo Casado i Albert Rivera viuran una nit d’alta tensió. El líder popular s’hi juga gran part del seu futur polític (una segona rebolcada seria letal per al seu lideratge), mentre que el de Cs somia en un ‘sorpasso’ a la dreta que li permeti arrogar-se el paper de líder de l’oposició a Pedro Sánchez. És a l’efecte contagi de la victòria del líder socialista el 28-A al que s’aferren els barons socialistes per consolidar el seu poder territorial.

En una escena interna tan convulsa i incerta, les eleccions europees han quedat fora de focus, malgrat els grans temes que hi ha a sobre de la taula, des de l’auge de la ultradreta fins a la gestió de la immigració. El resultat electoral europeu es llegirà també en òptica interna.