Exercim d'europeus

Som europeus bastant més del que pensem, tot i que ens resistim a exercir com a tals. Em repeteixo això quan viatjo de Brussel·les a Madrid i comprovo que molts dels nostres desafiaments –tantes vegades presentats com a mals genuïnament espanyols– tenen ramificacions per tot el continent. En les eleccions europees que celebrarem aquest diumenge podríem passar a l’acció. O, com diu Macron, abandonar el somnambulisme i prendre’nsEuropa seriosament,no sigui cosa que es trenqui abans que ens preocupem per això.

El meu últim viatge electoral em va deixar dues anècdotes semblants, totes dues viscudes per dos bons amics. El primer va veure com un home intentava aparcar, però un cubell d’escombraries li impedia la maniobra. El senyor es va posar a insultar a crits l’alcaldessa i el meu amic va provar de tranquil·litzar-lo suggerint que Carmena no havia posat allà aquell obstacle. L’home va fer temptativa de treure una pistola de la seva jaqueta. El meu amic va marxar aterrit. No sabem si portava una arma, però, sens dubte, en volia una.

El segon prenia una cervesa en un bar i de sobte va observar com un paio, incendiat per les notícies de la tele, va assegurar en veu ben alta que el que s’havia de fer amb Pablo Iglesias era “portar-lo a Galapagar i engegar-li set trets”. El meu amic, ciutadà exemplar, li va dir que es comportés, que era en un lloc públic.

Consolidació democràtica

Europa és la nostra capacitat de discutir sobre tot, però sota la promesa que resoldrem les nostres diferències sense partir-nos la cara. No és casual que la consolidació democràtica en un país amb un passat tan violent com Espanya –i, de nou, és així per a tants d’altres– s’hagi produït gràcies a la pertinença a la UE.

L’emergència de Vox –igual com la desorbitada tensió independentista a Catalunya precedida del ‘brexit’– té sismes per tot Europa. Marine Le Pen podria derrotar el partit de Macron en les eleccions europeesMarine Le PenMacron. Farage, comediant incansable que acumula dècades a sou de l’Europarlament tot i que sempre ens repeteixi que aquesta institució no serveix per a res, podria ser el més votat al Regne Unit.

Hi ha massa exemples al llarg del continent, com ara la xenòfoba Lliga de Salvini, que governa a Itàlia, o el neotirà Viktor OrbánViktor Orbán, la promesa del qual és tota una declaració d’intencions: en el passat, la UE era el futur per a Hongria, però ara el futur del continent passa per Budapest.

Envestida ultra

El més interessant és que Espanya ha aguantat –de moment– l’envestida ultra. Vox va emergir, però no va arrasar, i els qui van blanquejar aquest partit –el PP i Ciutadans– no governaran; no han vist recompensada la seva irresponsabilitat.

La lluna de mel del populisme ultra amb els electors es basa en la suposada moderació de les seves noves propostes. Le Pen ja no vol treure França de la UE; tampoc Salvini ja no vol retirar Itàlia de l’euroretirar Itàlia de l’euro. Vox tampoc sembla anar tan lluny. En qualsevol cas, una UE deformada, una unió d’estats sobirans a mans ultres que persegueixen minories i ens enfronten amb els nostres veïns, no mereixeria aquest nom i no tardaria a tornar a obrir les ferides del continent.

Tal com estan les coses –no perdem de vista com està el món, amb la 'competició mascle alfa' de Trump, Putin i Xi Jinping per dominar-ho tot–, no és estrany que el resultat de les generals al nostre país i el que pugui passar el 26-M en la cita europea siguin percebudes amb una certa esperança.

Resulta inexplicable que es privés els electors del debat europeu en les generals, potser perquè les grans qüestions com el canvi climàtic, la immigració, l’economia digital i el 'brexit' exigeixen llums llargs i no s’adapten bé al soroll amb què semblem embadalits. En qualsevol cas, la cita europea ens hauria de buidar d’excuses per participar massivament i exigir després un debat europeu de qualitat.

Prendre’s Europa seriosament

Notícies relacionades

Les eleccions europees agreugen el duel entre Macron i Le Pen

Plorar de pena

Amb un Regne Unit irrellevant, que marxa però es queda; una Itàlia desbordada pel populisme, de la qual ningú es fia, i una Polònia ultra, que licita per la seva influència, però no empeny per la integració, Espanya té una oportunitat única de prendre’s Europa seriosament per influir i definir el nou rumb en aquests moments crítics.

La UE no és perfecta. Té contradiccions i carrega amb la motxilla d’un somni sobre uns ossos que ja no són tan joves. Té 62 anys, si prenem com a referència el Tractat de Roma. És possible que el somni ja s’hagi produït, la malgrat que la quotidianitat s’entossudeixi a restar valor a les coses. No ens resignem ni deixem que Vox, Le Pen i Orbán es quedin amb Europa.