La comunicació no verbal dels candidats
L'estampa dels alcaldables
En unes eleccions plantejades com un procés de selecció de personal, la comunicació no verbal pesa molt
zentauroepp47891954 municipales190503172512 /
Quan analitzes les candidatures polítiques en sistema 'mute' no hi ha programes o propostes electorals que et distreguin del contingut i que una vegada en el govern et decebin al ser (¡oh, sorpresa!) incomplertes. Les eleccions, més les municipals, sovint es plantegen (i no és poc) com un procés de selecció de personal per part de la ciutadania perquè algú gestioni la nostra vida administrativa en comunitat. És sabut i, encara pitjor, acceptat, que hi ha molt llest que infla el seu currículum amb nivells d’anglès vorejant el nadiu o títols de grau superior que ni tan sols existeixen (més al “preu” que van els màsters en aquests temps). Així que de vegades val la pena silenciar els aspirants, en aquest cas els alcaldables a la ciutat de Barcelona, i sentir el que la seva estampa ens diu. Uns ho anomenen deixar-se portar per la intuïció (amb la cara paga) i d’altres, estudiar la comunicació no verbal.
En aquests quatre anys, Ada Colau ha acabat cedint i ha pretès institucionalitzar-se estèticament. Ho ha fet a l’antiga, com la vella política, sense plantejar-se res més: substituir la samarreta d’activista per l’americana diplomàtica. El somriure amb què protegia la seva timidesa s’ha retret a base de durs cops de realitat com patir escarnis en pròpia carn o malinterpretar-se (maliciosament) el seu sempitern gest de nerviosisme durant els atemptats del 17-A com una mostra d’indiferència i frivolitat. Qui de moment no ha perdut el somriure és Elsa Artadi, i això que ha passat pel (des)govern de Quim Torra... Astuta i diligent, peca a l’amanir en excés la seva imatge. És cert que per sort ja no fa falta imitar el rol del polític home; però sí el de persona adulta. I en aquest aspecte, la papallona groga com a reclamació de la llibertat dels presos polítics (entre els quals, Quim Forn, el candidat a l’alcaldia per JxCat) en comptes del tradicional llaç no ajuda.
Per la seva banda, en ERC estan obsessionats per rejovenir el seu noi i per això envien Ernest Maragall a jugar a futbol o a ping-pong. Per governar tampoc és imprescindible estar en forma física; però sí tenir bona salut mental i emocional (¿una partideta d’escacs?). Potser el valor més gran del republicà és ser el germà de Pasqual Maragall. Perquè ja ha passat prou temps perquè ens arrabassi la malencolia i totes les formacions i adversaris polítics del llavors alcalde socialista avalin i reconeguin ara el maragallisme. Però no s’ha de confondre l’estil bohemi de Pasqual (informal i descurat, però amb vestits a mida) amb la desídia en el vestir d’Ernest. Amb el que li sobra dels baixos dels pantalons i les espatlles de la camisa se’n podria confeccionar un altre parell. I en l’ajuntament no estem per malgastar ni en teles ni en res. Ni tan sols en noms i cognoms. I aguantar Josep Bou traduir el seu nom a l’espanyol o enumerar (amb guió) tots els seus cognoms catalans significa perdre el temps i demostrar que un, com el PP, no està gaire centrat. Això sí, apaga focs (literal, busquin el vídeo). Si el 26-M no obté un bon resultat sempre pot optar a convertir-se en bomber (les idees ja les té) o superheroi.
Malgrat que, havent sigut primer ministre de França, la ciutat comtal semblava un territori assequible per a la seva gestió, el coneixement que demostra Manuel Valls sobre la capital catalana és de nivell guiri. I tot i que per sort no s’ha calçat sandàlies amb mitjons per recórrer els carrers, la seva presentació va començar per terra elogiant el panot, el va seguir una deliciosa parada al carrer Petrixol amb xurros i xocolata i una altra d’obligada al mercat de la Boqueria. Té el recolzament de Cs però no acaba de sentir-se còmode amb el taronja. Deu ser per això, i no per caminar desubicat en l’espai (Catalunya-Espanya, no França), temps (2019, segle XXI, no la Barcelona del 1970), que en el disseny gràfic de la seva campanya s’obstini a fer servir els colors de la tricolor francesa.
En el seu afany per no personalitzar la candidatura, la CUP presenta una desconeguda. Però a diferència d’altres líders cupaires, a Anna Saliente li falta carisma i acaba passant massa desapercebuda fins i tot per a un projecte que prefereix parlar de conceptes i no de figures. Ara bé, pitjor és això de Jaume Collboni. Després d’entrar i ser rebutjat pel govern de Colau, la seva presència ja no transmet res (ni positiu ni negatiu). Anodí, serà la victòria de Pedro Sánchez el 28-A o els mítings de Miquel Iceta els que li sumin vots al PSC.
*Experta en comunicació no verbal.
