Editorial

Les eleccions inadvertides

Els comicis europeus no atrauen l'interès de la ciudadanía tot i la importància del que es tracta al Parlament

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp44144731 ep 055702i  estrasburgo  francia   04 07 2018   fotograf a f190506193833

zentauroepp44144731 ep 055702i estrasburgo francia 04 07 2018 fotograf a f190506193833 / MARC DOSSMANN EUROPEAN PARLIAM

Fer un cop d’ull a la llista de deures pendents del Parlament europeu (de la negociació del Pressupost a la reforma de la política d’asil; de la reforma de l’espai Schengen a la protecció de la privacitat en les comunicacions) dona una idea del calat dels temes que els eurodiputats que surtin de les eleccions al Parlament europeu hauran d’abordar. Si a això s’hi afegeix els problemes interns de la UE (el ‘brexit’ i les seves conseqüències, l’auge de la ultradreta, el dèficit democràtic, la governança de l’euro....) i els grans temes que només es poden tractar des d’una perspectiva global (com a exemple més clar, l’emergència climàtica), hauria de ser una sorpresa l’escàs, per no dir que nul, interès que generen els grans debats europeus en aquestes eleccions europees. En interès polític, mediàtic i ciutadà, aquests comicis estan per darrere de les municipals i autonòmiques iseran llegits en termes interns: si el PSOE manté l’impuls del 28-A i si Oriol Junqueras o Carles Puigdemont aconsegueixen la victòria en el camp independentista català.

Espanya no és una excepció: a la majoria dels països europeus les eleccions a l’Europarlament s’interpreten en clau interna. La diferència és que a Espanya amb prou feines hi ha un debat sobre la construcció europea. No n’hi va haver en els temps de vi i roses, de fons de cohesió i d’integració europea, quan s’onejava la bandera de la UE amb un entusiasme massa sovint naïf. I no n’hi va haver en els temps de sang, suor i llàgrimes, d’ajustament pressupostari, d’austeritat forçada i de control dels comptes per part dels homes de negre de Brussel·les. Avui, els caps de llista a les europees amb prou feines parlen de la UE si no és per referir-se a assumptes interns (amb el procés com a tema estrella). No hi ha debat, per exemple, sobre si el més votat d’entre els Spitzenkandidaten ha de ser automàticament el president de la Comissió Europea o si aquesta decisió ha de quedar en mans dels estats membres. Aquest és un dels corrents subjacents de la construcció europea i d’aquestes eleccions: una legitimitat democràtica més gran de l’Europarlament li donaria un poder polític més gran, però la UE és sobretot un club d’estats, la qual cosa resta interès ciutadà ja queel seu vot es perd en un intricat sistema institucional. Aquest és un dels motius que expliquen que en aquestes eleccions tants enemics de la construcció d’Europa hagin d’aconseguir un escó.