«Llegó el Comandante y mandó parar»

Les aigües estan agitades, quan es remou el fangar es tornen tèrboles. També dins de l’independentisme. Els pals que s’emporta ERC dels sectors més nacionalistes i retrògrads, sense escatimar cap insult, són l’expressió més hilarant d’una situació de repressió i excepcionalitat política que permet veure com l’Estat li demana una condemna perpètua a Junqueras per l’1 d’octubre i simultàniament alguns, des del pol oposat, li foten per tot arreu.

Sembla com si Junqueras provoqués el rebuig visceral, fins i tot odi, dels extrems. Tot i que, tristament, en un d’aquests extrems estiguin els mateixos aparells de l’Estat. Oriol Junqueras, amb Gabriel Rufián com escuder, ve de guanyar les eleccions espanyoles, una fita històrica, ja que és la primera vegada que una formació republicana i independentista guanya aquest tipus d’eleccions on es vota el Govern d’Espanya. L’insòlit, a més, és que el candidat guanyador és a la presó. Això no havia passat mai a Europa.

Hem de recordar que a les eleccions catalanes del 21-D del 2017 només es va silenciarJunqueras. A ningú més, al punt que quan va disposar d’una trucada personal de cinc minuts per parlar amb Jordi Basté, per a RAC1, la presó d’Estremera el va expedientar i  sancionar. A les eleccions espanyoles sí que es va poder sentir la seva veu, tot i que no amb poques limitacions. Però a Junqueras, com a Messi, no li pots donar ni un metre, perquè etrevoluciona el partit. La seva irrupció va consolidar la campanya d’ERC amb Rufián al capdavant. Rufián ja s’ha fet gran, enorme, al costat d’aquest home entranyable que és Joan Tardà, que l’ha cuidat com si es tractés d’un fill. I en el tram final Rufián es va veure aixecat a coll d’un gegant. Les enquestes internes ja vaticinaven un gran resultat amb Gabriel Rufián. Després, va arribar l’Oriol. Es va acabar la diversió. “Llegó el Comandante y mandó a parar”, que cantava Carlos Puebla.

Greu atropellament

Així com en el cas del rebuig de la candidatura de Puigdemont, va ser aquestaJunta Electoral vergonyosa qui va cometre l’atropellament, i després la Fiscalia mateixa qui va sortir en defensa de Puigdemont; en el cas de Junqueras, la cosa és moltíssim més greu. És la presó de Soto del Real que va rematar Junqueras. O sigui, el Govern de Pedro Sánchez. Perquè el director d’aquesta presó és un inferior jeràrquic del Ministeri de Justícia. O sigui, el PSOE de Pedro Sánchez, a qui el binomi Junqueras-Rufián els va prendre la victòria a Catalunya.

Notícies relacionades

La JEC deixa Junqueras sense més actes de campanya

La paraula i el picament de peus

Allò d’Iceta  és discutible. I segur que sense la proximitat de les eleccions tot hagués pres un altre caire. Però això no treu que, en aquesta ocasió, hagi sigut el Govern espanyol el responsable directe d’interferir en el curs d’unes eleccions. El PSOE no tem els de Puigdemont com a rival a Catalunya a les municipals. El PSOE tem l’ERC de Junqueras, que, després d’aquestes eleccions, pot clavar-li una urpada al PSC al seu corral, la regió metropolitana, on el PSC té els seus caladors i on conserva bona part del seu poder d’anys enrere.

Junqueras, una amenaça electoral

Puigdemont no representa cap amenaça per al poder territorial del PSOE. Junqueras, sí. I ho saben. Per això el volen esborrar de cop. Llàstima que per aquesta feina comptin amb aliats antagonistes. No ens portem a enganys, el tema del Parlament Europeu és secundari i simbòlic davant el que de veritat es dirimeix a Catalunya, que no és cap altra cosa que dilucidar si Badalona, Sabadell, Terrassa, Rubí o Mollet del Vallès, entre moltes altres ciutats, inclosa Lleida per exemple, cauen del costat dels republicans i aliances diverses o les reté el PSOE i els seus pactes amb Ciutadans. No es tracta de res més, excepte Barcelona, on Colau apressa a pactar amb el PSOE per retenir l’alcaldia. I en aquesta lluita acarnissada, els postconvergents ni punxen ni tallen. Potser poden ser, amb alguna excepció, crossa en alguna ciutat metropolitana. Però, a tot estirar, actors secundaris. Per això Junqueras i ERC estan avui en el punt de mira, dels uns i els altres. ERC és el nou actor polític emergent, l’únic en condicions de poder airejar grans ajuntaments que ja fan olor de floridura i de parets rosegades.